La invitación

Sobre la plenitud, sobre la intensitat, sobre la lleialtat, sobre la integritat, sobre el coratge, sobre la vida i el compromís de viure-la plenament… T’ho dic a tu, a qui m’importa. Hi ha pocs “tu” però els visc amb plenitud, amb lleialtat, amb integritat i intensament tots els dies. Com la meva vida. I si ho vols saber és sí. Sempre sí.

Li robo aquest poema a Oriach:

“No me interesa saber cómo te ganas la vida. Quiero saber lo que ansías, y si te atreves a soñar con encontrar lo que tu corazón anhela.
No me interesa tu edad. Quiero saber si te arriesgarías a parecer un tonto por amor, por tus sueños, por la aventura de estar vivo.
No me interesa qué planetas están en cuadratura con tu Luna. Quiero saber si has llegado al centro de tu propia tristeza, si las traiciones de la vida te han abierto o si te has marchitado y cerrado por miedo a nuevos dolores.
Quiero saber si puedes vivir con el dolor, el mío o el tuyo, sin tratar de disimularlo, de atenuarlo o de remediarlo.
Quiero saber si puedes experimentar con plenitud la alegría, la mía o la tuya, si puedes bailar con frenesí sin que tu prudencia te llame a ser cuidadoso, a ser realista, a recordar las limitaciones propias de nuestra condición humana.
No me interesara saber si lo que me cuentas es cierto. Quiero saber si puedes decepcionar a otra persona para ser fiel a ti mismo; si podrías soportar la acusación de traición y no traicionar a tu propia alma; si eres capaz de ser desleal y, por lo tanto, digno de confianza.
Quiero saber si puedes ver la belleza, aun cuando no sea agradable, cada día, y si puedes hacer que tu propia vida surja de su presencia.
Quiero saber si puedes vivir con el fracaso, el tuyo y el mío, y de pie en la orilla del lago gritarle a la luna llena: “¡Sí, yo puedo, yo puedo!”.
No me interesa saber dónde vives ni cuánto dinero tienes. Quiero saber si puedes levantarte después de una noche de aflicción y desesperanza, agotado y magullado hasta los huesos, y hacer lo que sea necesario para alimentar a tus hijos.
No me interesa saber a quién conoces, ni cómo llegaste hasta aquí. Quiero saber si te quedarás en el centro del fuego conmigo y no lo rehuirás.
No me interesa saber ni dónde, ni cómo, ni con quién estudiaste. Quiero saber lo que te sostiene, desde el interior, cuando todo lo demás se derrumba.
Quiero saber si puedes estar solo contigo mismo y si en verdad aprecias tu propia compañía en los momentos de vacío.”
Publicat dins de Paraules prestades | Deixa un comentari

Li robo les paraules al gran Victor Hugo: “Et desitjo”

Un estimadíssim, també Víctor, el va voler compartir amb mi. El vaig llegir i estic convençuda que en els meus temps de fada romàntica del XIX el gran poeta em va conèixer i el va escriure per a mi, sabent que seria el  meu full de ruta de vida…

Et desitjo

Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t’estimin.
Que si no és així siguis breu en oblidar i després d’oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics
i que encara que pocs siguin nobles i fidels,
i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així
et desitjo també que tinguis alguns adversaris, ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.
Que en els moments difícils,
quan no et quedi res més que aquesta utilitat, et serveixi per mantenir-te en l’esperança.

Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.
No amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,
sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable
i que fent bon ús de la teva tolerància serveixis d’exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.
Que sent vell no caiguis en la desesperació, perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú, que vegis com creix i com madura, que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.
En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida i en allò dolent perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.
De pas et desitjo una mica de tristesa.
No tot l’any, sinó tan sols un dia.
Però que aquest dia et serveixi
per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit
i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils, que et posin a prova la teva fràgil fortalesa, que t’ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.
I quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora passen, sàpigues adonar-te que tot es pot superar, que ets una mica millor que abans i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència que, més enllà del teu dia a dia, existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,
tiris una pedra al riu
i escoltis el silenci de l’albada, perquè sabràs ser feliç amb no res.
Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.
Que almenys una vegada a l’any els posis davant teu i sàpigues dir
“aquests diners són meus”,
només perquè quedi clar que tu ets l’amo dels diners i no que els diners són els teus amos.

Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que, si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.
I que, tant aviat com puguis, alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.
Si totes aquestes coses t’arriben a passar,
no tinc res més a desitjar-te…

Victor Hugo

(només es va equivocar en la carícia del gat. No m’agraden els gats. No ens hi entenem i em fan estornudar).

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Gràcies, fada-mestra!

 Al planeta de les fades, aquell meu planeta petit i bufó on l’esport de viure és tan fàcil, les fades mai ho acabem de ser fins que no hem passat per una etapa d’aprenentatges, de recerques, de convertir els interrogants en exclamacions… I quan ens sentim preparades, la fada-mestra ens reconeix la nostra tasca i ens fa un immens regal: la vareta estrellada. La vareta que ens portarà allà on vulguem sempre i quan siguem capaces de construir el camí que ens hi ha de portar. Per això hi ha fades que s’estrellen: la fada-mestra els dóna els recursos i l’acompanyament però no en saben d’utilitzar-ho… i ai làs! que acaben sent fades estrellades.

I vet aquí que en aquest gran contenidor que anomenen planeta terra, on vaig aterrar-hi fa anys i panys en alguna missió especial (qui sap quina!), també m’he topat amb tota mena d’humà-mestres. Tota mena, però només comptats amb els dits de la mà els qui saben volar com les fada-mestres del meu planeta… No porten ales però saben com fer remuntar els human-ets que pel que sigui no ho tenen fàcil. No tenen vareta però quan els saps escoltar parant bé tots els sentits, fins i tot el del cor, els interrogants donen pas a les certeses i les certeses a les admiracions i les admiracions a l’empenta de voler seguir qüestionant, desvetllant i exclamant… Comptats amb els dits de la mà.

La meva vareta. Sí. Tinc la meva vareta estrellada i un caminet. No tinc cap paper com aquests que donen en aquest planeta quan acabes una etapa i una mena de jurat considera que estàs preparat per a l’etapa següent. Jo conec fades-estrellades i pensava que potser amb aquest paper els humans no s’estrellaven. No ho fan literalment com les fades però amb el temps sé i he comprès que existeixen molts humans-de-paper-mullat.

Avui en veu alta et parlaré, fada-mestra i ho faré despullant totes les meves paraules davant el petit auditori d’humans que em llegeix. I ho faré perquè em vas escollir a mi per fer pràctiques a la terra (una mena d’erasmus interplanetari). I perquè vaig arribar molt perduda però …

Ja ho saps perquè ho hem comentat moltes vegades quan ens pensem. El treball de reconstrucció personal i creixement en el qual m’has acompanyat tan d’aprop i que no hagués estat possible sense tenir-te al costat és amb tota certesa un dels valors intangibles més importants que estan a la meva motxil·la d’aquesta vida meva d’humana.

Tots aquests anys d’aprenentatge ha estat la tasca més difícil que hauré afrontat mai. Un treball de camp, movent amunt i avall la vareta (assaig-error), que ha fet possible que aquestes carpetes plenes de fantasmes reals i de ferides s’obrin i es tanquin amb un toc suau. Com amb cada “apunt” mica en mica he anat construïnt el que està sent una vida molt intensa i molt plena malgrat totes les adversitats. Quin màster, eh?

No sé com es pot agrair a una mestra aquesta brillant tasca d’acompanyament. Suposo que el millor reconeixement és el resultat d’aquesta abnegada feina que hem fet. Fada-mestra, sento com dins meu ha anat arrelant un arbre ple de fruits, i que ara puc començar poquet a poquet a gaudir dels colors i del gust. I a fer-ho amb serenitat. Sense aquest treball de camp, no hagués estat possible.

Queda molt per fer: murs per reforçar (perquè les fletxes de l'”enemic” no traspassin i no em quedi emocionalment indefensa com ha passat tantes vegades), aprendre a simplificar i anar trobant la comoditat dins meu sense necessitar i buscar permanentment l’aprovació del meu auditori.

I sí, crec que totes dues ens mereixem una medalla i un reconeixement. Tu has estat la meva MESTRA de vida-humana i jo he volgut aprendre i aquí estic, he pogut sobreviure i començar a viure sense ofegar-me.

I encara no vull tornar tot i que a la meva bossa de viatge ja hi porto dues varetes estrellades. No. No tanco cap llibreta perquè vull continuar treballant. Vas ser tu la que em va ensenyar que sobretot els funamulistes (que estem sovint a la corda fluixa) no podem baixar mai la guarda.

Mentrestant només vull dir-te gràcies!
No tindré mai prou paraules ni prou relats… Els relats d’una vida que sempre acaba en SÍ!

Publicat dins de Relats | Deixa un comentari

La princesa despistada i el drac enamorat

A un drac meravellós, el meu drac…

D’allà on venim les fades avui també és un dia molt especial… i ho he volgut celebrar. M’he llevat entre una pluja de lletres i dibuixos que s’havien escapat dels llibres que viuen en el fadauet, la rosa del jardí s’havia crescut, massa, potser massa i ens ofegava amb aquella olor impertinent que tenen les vanitoses d’esperit. I creient-se coqueta i bonica picava l’ullet a tots els cavallers que passaven pel davant buscant a última hora una rosa sense projectes ni pretensions per regalar a una estimada que, segurament, l’estaria esperant amb aquella mala cara amb què esperen les estimades quan es temen que els seus cavallers, un cop més, arribaran a casa sense la rosa. Rosa pretenciosa i tediosa, cavallers estressats i lletres escampades.

I fred, un vent glaçat que venia del darrera la porta… i patapum. Quan l’he oberta, un drac tremolós estava plorant perquè havia perdut la princesa del seu conte, la que havia de ser la seva princesa perquè, com la rosa del petit príncep, resulta que també és única en el món. Porta texans descolorits de campana, una cinta lila als cabells i un vestit de ganxet de flors. Sovint xiula melodies màgiques mentre busca desesperadament les claus del palau que segurament ha perdut vés a saber on, com sempre fa. Princesa o fada?

Ja feia set anys que el drac l’havia conegut, l’havia estimat i l’havia volgut oblidar perquè la princesa era lleial a un altre conte del que feia temps volia escapar i no trobava la porta. I la veia cada dia des dels seus somnis i a cada ronc es despertava i baixava corrents les escales per tenir una topada “casual” i encetar quatre paraules de lletres i cançons… Perquè així és com s’hi va enamorar, mica en mica, lletra en lletra. Havia d’expulsar ben lluny el cavaller que la rondava! No era més que un d’aquells cavallers estressats i ensopits que busquen roses gens pretencioses i descolorides.

El cavaller tenia la mosca sota el nas. No sabia ben bé perquè però sempre s’imaginava la jipiprincesa passejant amb aquell drac que no treia foc per la boca, no matava nens ni espantava els vilatans. No en tenia de motius per clavar-li un clatellot, no en tenia cap d’argument per clavar-li l’espasa al pit. L’única arma que tenia era el seu posat de bell cavaller vanitós que picava l’ullet a totes les roses boniques que es descolorien d’avorriment, sobretot a una que s’havia crescut molt, potser massa. Però no en sabia de lletres ni de melodies, no en sabia de perdre claus i trobar les que obrien els palaus… No en sabia res de princeses jipis ni de dracs que es desvivien pels pernils.

El drac gelat havia perdut la princesa, les lletres estaven escampades damunt la neu del seu cor, la mosca de sota el nas del cavaller havia volat (ara hi tenia una certesa) i la rosa vanitosa havia perdut un ull de tant picar-lo i s’havia fos de la vergonya. Però on era la princesa?

Mentrestant, des del seu torreó tancat amb clau, una fada que tots creien princesa jugava un dia i un altre dia amb les lletres que, un dia ja feia temps, el drac que havia conegut en el conte del costat les hi havia regalat. Va estar perduda entre melodies, lletres i dibuixos de color fins que el cavaller ensopit i vanitós va obrir la porta i va marxar. Del portasso van petar els botons del vestit de princesa i del no res van aparèixer un éssers petits i màgics que la vestir amb unes ales, uns pantalons texans de campana i un vestit de ganxet de flors

I així va ser com aquesta fada vostra va sortir corrents (o va ser volant?) i es va ensopegar amb el drac (que en un dels roncs havia sortit disparat per la finestra) i en el mateix instant que s’agafaven de la mà i es feien un petó, el petó més maco del cinema, va sonar el timbre del cel i una rosa que sabia posar-se vermella ens portava un ram de lletres que ben endreçades deien “T’estimo”!

Bon Sant Jordi!

Publicat dins de Relats | 3 comentaris

I tu això, ho faries a l’escola?

Una tarda qualsevol. Arribo al fadauet després d’un llarg dia feinejant amb aquella alegria que tenim les fades quan anem de cap per avall mal convençudes de que tot ho abastem… (i amb aquella mania de desviar-nos del tema. Torno). Havia sortit ben aviat al matí, tot estava al seu lloc, fins i tot la fil·lomena que fa anys i anys que viu en un raconet del sostre. I els llibres i fins i tot el monopoly estaven en els prestatges que els corresponia de lectures variades i “jocs de terra variats” (no sé qui es va inventar això de jocs de taula. Nosaltres mai hi hem jugat, a la taula).

Els fadets dormien, almenys si que ho feien els vint ninus que dormen amb ells (el que fa vint i u mai dorm. És el guardià dels somnis i el que decideix quins es reciclen i quins van a la deixalleria. Una gran feina, de debò).

I de tornada, una volta de clau i “bufa”! Tot s’havia bellugat de lloc (potser quan marxo de casa al matí tots es posen a practicar encanteris. Tots i tot. Ves que no hagin trobat la vareta, aquella vareta mig avariada que va venir amb mi sota l’ala quan vaig aterrar en aquest planeta ple de despropòsits). Un mitjó amb forat a la taula d’estudi, el peluix amb calçotets de batman, en el terra un arc de sanmartí de llapis escapats dels estoigs, i els clics indis estaven mirant atentament els llibres de text (els en diuen així a l’escola tot i que tots els llibres tenen textos, sobretot els d’estudi, oi?), que havien saltat de les motxil·les

De fet, ja era això el que esperava… però calia posar ordre. Ja era hora de sopar. Només quan va aterrar un mitjó d’aquells de mitgeta (per jugar al xuta-xuta, crec que així li’n diuen a passar-se la pilota mentre un paio va fent crits), només llavors vaig dir emfatisant cadascuna de les paraules: “I tu això, ho faries a l’escola?”.

Com ha canviat el conte, oi?

Publicat dins de Relats | Deixa un comentari

A un vellet, a un bon vellet

Arribes als 90 anys i quan hi ets potser et sents més cansat, però no són els anys, són les situacions que es van complicant i requereixen més esforç. Et pots sentir més vulnerable de salut però tampoc és l’edat, és el desgast de qui viu sense reparar en el consum. I potser sí que la vista es va desgastant però és pel bon ús que li has fet. Però també te n’adones que en el sac hi ha molts motius per continuar de bon humor: perquè no et cauen els anells quan encara has de fer alguna feineta; perquè ja fa temps que no et fas propòsits que saps que no podràs acomplir; perquè n’hi ha de més joves que es cansen abans que tu en aquells passejos amunt i avall de les ramblets; perquè fas més goig que tots els joves que volem pretendre-ho. És llavors quan has de saber que no hi ha edat que et pugui perjudicar.

Des del moment en què et vaig conèixer i et vaig fer un petó ben sorollós a la galta, vaig sentir que ja no podria dessertar, que ja formaves part de la meva vida, aquesta esverada vida de fada. Perquè m’has obert la porta del teu món, perquè ets la part de la història que no expliquen els llibres, perquè ets el nostre mirall de futur i ens fas testimonis que el coratge es cultiva amb l’experiència, i ens dones l’esperança de saber que tot sempre pot anar millor. Com no et puc estar immensament agraïda?

I tan de bo que el tram ben llarg que encara pots passejar s’empleni de molts moments dolços, de petons i de somriures. Per a mi, acompanyar-te en aquest tram és un gran  privilegi!

A tots els vellets que alguns joves, cuidadors i familiars es miren amb sobrada superioritat: heu de saber que encara hi ha tot un món ple de personatges màgics i alhora tan reals que volen caminar al vostre costat i seguir emplenant llibres i històries plenes de les vivències que vosaltres ja heu viscut abans i que ens ajuden a aprendre a seguier endavant!

Publicat dins de Instantànies | Deixa un comentari

Bufant estrelles

Diuen que els humans no es volen fer grans i jo porto tres dies bufant estrelles. En el planeta de les fades, tot i que no fem anys, cada grapat de temps (en funció del planeta on estem destinades el temps té la seva manera de comptar), celebrem que les nostres ales fan més llum. Esclar que això no passa a totes les fades, només a aquelles que han sabut estar ben lluny de les atmosferes contaminades per partícules altament tòxiques. Les que s’ha encomanat per les queixes destructives, pels dols que mai acaben, perquè tot ho veuen complicat i rebufen enlloc de xiular… les ales no sumen llum, es van fent petites i finalment desapareixen. La màgia desapareix.

Aquesta fada vostra que va aterrar en aquest planeta fa 47 anys (segons mesures d’aquesta Terra) amb les ales mig tortes, avui ha deixat la disfressa d’humana i ha desplegat unes ales plenes de purpurina, plenes de colors. Segueixen tortes perquè mai no les ha volgut perfectes, perquè no en sap de perfeccions, perquè és una fada despistada, perquè busca i busca interruptors perquè sempre hi hagi llum, fins i tot quan no la pot veure (però si hi ha interruptor pot haver-hi llum i això ho sap).

I seguiré bufant estrelles, però no per apagar-les sino perquè arribin a tots els qui no tenen llum. Si no fos així, quin sentit tindria ser fada?

Perquè amics humans, la màgia existeix. O es que encara no us heu adonat?

Publicat dins de Relats | Deixa un comentari