La fada “in blue”

Era una fada despistada sense vareta màgica (no la necessitava perquè feia màgia movent el nas)…  que anava caminant per una corda fluixa pensant que tenia prou equilibri i màgia per no caure. Anaven passant dies i el sol tancava les persianes deixant la fada en la penombra, però sempre portava colors a les butxaques i, quan el cel estava negre, ella el pintava de blau perquè no li agradava gens veure-s’hi tan poc.

I tossuda que tossuda, com més negre es posava el cel, més blau el pintava ella i si el sol no sortia, en construia un de paper i el penjava als suros, plens de paperots, que tots els seus amics tenien al despatx o a la cuina de casa, perquè cada raig els portés bones idees. I així cada dia, cada nit, pintant de color el seu paisatge, fins que un dia un tro la va espantar. Va moure molt el nas perquè aquell soroll es convertís en una melodia de Bach que la fes volar, però la percussió no deixava de sonar i aquella corda fluixa tremolava i tremolava fins que la tremolor es va empassar la màgia, la corda es va trencar … i la fada va plorar.

I què se’n va fer dels colors? On era el carbassa? I el lila? I el verd? I el fucsia? Tots els llapis s’havien esmicolat, la tinta es barrejava amb l’aigua del bassal, que estava ple de llàgrimes de la fada. I sabeu de qui color era el bassal? gris. Era gris, el color de la por, dels tremolins i dels trons; el color de la penombra, de la tristor i del cansament. La fada va aclucar els ulls d’on sortien rodolant llagrimots…. I els llagrimots anaven caient sobre el bassal gris que cada vegada s’enfosquia més.

Així anaven  passant dies, de pluja, de trons… i de fred. La fada caminava, caminava i caminava… esbufegant i a les fosques. No podia moure el nas, però el vent li portava moltes lletres i missatges de tots els seus amics, aquells amics  que tenien sols de paper enganxats en els seus suros, pompons màgics que els hi havia regalat i dibuixos de colors molt brillants. Li costava endreçar les lletres i entedre els missatges però mica en mica…

Ui! es va topar amb un arbre d’anisets grocs, tan petits i bufons (els humans li’n diuen mimosa… quin nom més bonic, oi?) que en va agafar un bon grapat i ….aaaaatxís, un esternut al·lergic va pintar de groc tot el que la voltejava i va esboçar un petit somriure. I seguia caminant quan, de sobte, va ensopegar amb un arbust florejat de lila (els humans li’n diuen espígol), en va arrencar dos pomets i… aaaaatxís, un altre esternut va pintar de lila el seu passeig.

I així, poquet a poquet va anar recuperant els colors i, de tant estornudar, el nas es va començar a moure. La fada encara no sap ben bé què passarà quan bellugui el nas ni quins poders tindrà… però … va anar perdent la por…. por? De què tenia por? ja no ho recordava. Era una fada despistada sense vareta màgica.

Gràcies a tots els follets per ajudar-me a trobar els meus colors en aquest passeig tan despistat!!

neus
març 2008

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Contes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s