Un petit conte d’una nit de Nadal

Era de nit i una sensació de soledat va invair tot aquell petit espai on intentava dormir. Tenia por, molta por i vaig plorar.

Enyorava els temps d’infantesa, quan vivia en un món construït amb fantasies, on regnaven les fades i els bruixots, on no existien més preocupacions que fer de la vida un joc, on el matí del sis de gener espiava plena de nervis per la fosca porta del secret, esperant impacient i mossegant-me les ungles a que els dormilegues es despertessin.

I ara, quan em desperto, me n’adono que en el món que m’envolta ja no hi ha fades ni els reis d’Orient, sinó l’esforç personal de cada dia, la lluita per trobar un sentit al que estem fent, prendre decisions, a vegades doloroses però valentes i aprendre a conviure amb els petits conflictes interns. I que difícil que pot resultar alguns cops enfrontar-se al dia a dia amb un somriure sincer!

La incertesa del demà feia trontollar els meus sentiments. Era Nadal i estava trista intentant trobar la pau del meu món interior on una tropa de soldats, ara, guerrejava (i quin soroll que feien!).

Enmig de la foscor vaig sentir una veueta… Qui era?  Vaig obrir el llum, no vaig veure ningú. Els ninots dormien plàcidament entre els coixins i els llençols, els llibres estaven tancats i no havia caigut cap lletra per terra, la guitarra estaba quieta i totes les notes musicals ben posades en el pentagrama que havia deixat en el faristol, en el sostre sols hi havia aquella innocent filomena. Però havia sentit una veu, una veu… mágica!

Quan vaig aclucar els ulls una mena de vareta m’estava fent pessigolles al melic, vaig enfilar una mica la cella i… siiiii! Era una fada amb una vareta mágica.

-Què hi fas aquí? –vaig preguntar-

-Què hi fas tu aquí fora? –em va respondre la fada amb un to una mica desgarbat- No et reconec, on has deixat la teva abraçada? on has deixat el polsim màgic? I els colors? On és el meu somriure? Fa temps que em tens empresonada!!

I és que aquella fada estava vivint dins meu. Era una okupa o era aquella veu interior que diuen les llegendes que tots tenim? Mai havia sentit aquella veueta. Potser mai l’havia sabut sentir, potser senzillament vivia endormiscada… o s’havia despistat. Suposo que el soroll de les bombes que ressonaven en el meu cor la va despertar. Va fer una ullada al seu voltant, em va obrir la persianeta de l’ull i em va dir:

-No busquis la pau enmig de tota aquesta guerra ni en la buidor de tantes paraules. Obre els ulls del teu cor i veuràs com és en la senzillesa dels petits detalls, de les petites coses on trobaràs la força per seguir caminant sempre endavant amb il.lusió. Te n’adonaràs que el desert que hi ha dins teu està ple de petites sorpreses i tresors amagats; no t’aturis ni et rendeixis, encara que el vent freni les teves passes i creguis que no estàs avançant. Pensa que cada dia t’acostes, encara que sols sigui una miqueta, al primer tresor, i quan el trobis comprendràs que cada pas que feies tenia un sentit i cada cop que t’entrebancaves i et tornaves a aixecar, era una petita victòria perquè, mica en mica, la il.lusió et feia caminar sempre endavant. I així aniràs deixant petjades, i a cada petjada el testimoni d’una vivència, d’un moment viscut amb intensitat. I així el temps no passarà en va, perquè tu un dia marxaràs però allà on vas caure i et tornares a aixecar, allà on et vas equivocar i de l’error vas aprendre i allà on vas sembrar alegría i et vas entregar, a cada petjada hi naixerà una flor. Tot el que hagis anat sembrant amb l’esforç en aquest llarg camí sempre romandrà en vida. Perquè tu estaràs en aquell somriure, en aquella abraçada, en aquella cançó, en aquella flor, en aquell gest i en aquella carícia. Estaràs en tot allò que vas estimar i et vas entregar. Omple el buit que sents amb totes les petites il.lusions que càpiguen en el teu cor i composa la melodia de la teva vida,  perquè encara que soni una nota discordant, s’acceleri al ritme del rock, sigui harmònica com la tonada d’un vals o melòdica com una cançó de James Taylor, una melodia composada amb la força dels sentiments i amb la força de l’entusiasme, mai s’oblida. Fes que cada nota tingui un sentit i que la teva música, la que tu vas composant, t’acompanyi en aquest camí, PER SEMPRE.

I aquella nit de Nadal va ser diferent. I aquella nit vaig somiar amb fades i bruixots… i amb els reis d’Orient.

neus
Un nadal de la meva vida que tenia el cor trencat

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Contes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s