Les fades no van al cel

Avui dedico aquest no-conte a tots els qui han perdut una persona, la persona o les persones que estimaven. A tots els fills, pares, avis, néts, tiets, amics… perquè tots en som una mica de tot això.

Tots tenim por, ens neguiteja la mort, parlar-ne, saber,-la aprop o lluny. Però ens fem cada vegada més conscients de la nostra pròpia finitud, ens espantem i ens angoixem perquè pensem que la mort, de vegades no és justa, perquè no sabem què passarà quan tanquem els ulls, perquè ja sabem que no només morim de vellets. I ens atemorim. I quan mor la persona que estimem ens preguntem: per què? Per què?

No tinc por, potser perquè soc una fada i sé que mai em moriré. I ho sé molt bé! Però també sé que no ha mort cap persona a qui estimava. El ninot de la seva aparença ja no el tornaré a veure mai més però el sentiré. El sentiré perquè cadascuna d’aquestes persones tenien una ànima que les ha trascendit, tot i que estic convençuda que no hi ha un hostal al cel ni cap viatge per les estrelles. Han tancat els ulls i s’han fos, com el tronc quan mor i esdevé cendres. Però han trascendit perquè la màgia existeix.

Mireu, fa un any que va morir un amic entranyable i un germà entranyable (les fades també tenen família). Al meu amic, en Toni, el veia sovint, però al meu germà, l’última vegada que el vaig veure va ser en el funeral del meu pare, però la seva abraçada era tan forta que encara la porto posada. Era comandant d’aviació i va voler marxar… Però ell segueix en cada tecla del piano que tocava i que ara el meu fadet i jo mamporregem, perquè està en cada acord de la seva guitarra i les seves cançons viuen perquè una fada les fa viure, desafinades però vives. I no m’empresonen els perquès: per què va morir als 40 anys? Per què ens va deixar amb aquesta enorme tristesa? No, no estic empresonada, el que l’ha trascendit em completa i seguiré sentit-me afortunada i presumint del germà que vaig tenir. El dolor va marxant amb el temps i jo em quedaré sempre amb la seva abraçada, el seu somriure, la seva vitalitat, la seva cançó, la seva guitarra i el seu coratge.

I quan el meu entranyable amic, després de batallar amb una malaltia cruel, no va poder guanyar la guerra, fins i tot en aquesta dura marató em vaig sentir trista, però conformada perquè a partir de llavors seguiria l’aventura, sense ell, però sabent-lo molt aprop. La vida sense el Toni tindria menys colors, però entre tots els que l’estimem els seguim fent brillar amb força. Perquè tenir-lo aprop tots aquests anys ha estat un gran regal. I per als qui seguim viatjant, no hi ha desig ni voluntat més encertada que aprendre a transformar el patiment en un petit somriure, i no esperar a que la vida NO ens doni llimones sino que quan ens en doni una, encara que sigui tan amarga com aquesta, tinguem la força i el coratge de fer-nos una bona… ara tocaria dir llimonada, però com segur diria l’entranyable amic i l’entrenyable germà… de fer-nos una bona caipirinha.

Perquè nens, mitjans i grans, la màgia existeix. Però hi heu de posar un somriure i coratge, molt coratge. Perquè l’ànima està en totes aquestes racions de qüotidianeitat que vivim i compartim intensament cada dia.

neus
gener 2010