Les nenes maques del dematí

Hi havia una vegada un llop feroç que espantava les nenes. Era molt pelut, no es rentava i de ben segur que, entre el seu pèl, s’hi havia instal·lat tota una colònia de pusses, una colònia que només es comercialitza en locals molt especialitzats.

A la plaça major de Sau, que més tard es convertí en un pantà, un de tants que inaugurava un paio calb, amb bigoti que, segons diu la llegenda, era un militar amb medalles, escriptor de novel·la negra i organitzador de curses “grises” contra els de l’equip vemell. Ah, se m’0blidava, també feia dictats amb sentències fàcils d’executar (jo sempre havia pensat que les sentències es feien amb llapis i resulta que el paio les feia amb fusell). Com us deia, a la plaça major hi havia un internat de nenes de bon pedigrí, on la madre Rotenmeier les instruïa amb una disciplina dolçament dictatorial. Tot el poble les conexia com les nenes maques del dematí, perquè cada dia després d’esmorzar sortien empolainades, enclenxinades, ben depilades i amb gestos exageradament refinats regaven el seu jardí sembrat de floretes, faves, pèsols i romaní. I sempre acaronaven el julivert que havia ocupat un trocet del jardí.

Mentrestant, de molt lluny, aquell llop ferotge les observava, prenia nota de cadascun dels seus moviments però era tan miop que cada dia s’havia d’acostar una mica més tot i que portava les ulleres de cul de got que encara el feien més terriblement lleig. Un dia, el llop es va apropar tant que el julivert, de l’ensurt va patir un cop d’estrès i va quedar sense cap fulla i el cap pelat. L’endemà, les nenes maques el van interpel·lar i a cada tornada repetien: “julivert meu, com t’has quedat”. I és clar, com que els juliverts no parlen no les va poder alertar del perill del llop pelut i feroç que les estava esperant per trobar el moment més adequat per assetjar-les (era molt socràtic aquest llop).

Un bon dia, el llop no va aparèixer, ni l’endemà ni l’altre… i van arribar les vacances d’estiu i les nenes maques del dematí van marxar d’estiueig amb les seves famílies cap un poblet del Maresme, Argentona. En una mà hi portaven la samsonite i en l’altra el cistellet amb les seves plantes i el julivert, que ja tornava a lluir unes melenes amb una lluentor inusual (i no era pel sol ni pels ansiolítics que encara prenia sinó perquè al costat de l’internat hi vivia una fada que mai sabia on es deixava les claus i esbufegava tan fort que deixava empolsimat de purpurina al pobre estressat julivert).

Un bon dia dels bons dies que fa a l’estiu, quan en julivert ja no pensava en el llop, el va veure baixar pel carrer gran, amb una noia de bracet que portava una caputxa vermella. Primer es va pensar que eren actors, sobretot ara que hi havia un petit teatret a una paret on tothom deia mentides, després va pensar que es podia tractar del vigilant del bunker que els municipals havien contractat per poder multar tots els cotxes que passessin per aquell tram exclusiu per als vianants, però llavors, qui era aquella noia?  El julivert va tornar a perdre les fulles i el cap li va quedar de nou pelat: “quin estrès de vida” va pensar.

Però com ja sabeu, no tot té una explicació lógica però us l’explicaré, si és que trobo el final que tenia preparat: el llop espiava les nenes perquè en un dels seus passejos pel bosc va conèixer una noia molt alegre i bonica (i a més bona néta perquè sempre portava pastissets a la seva àvia), però que el rebutjava perquè era massa pelut i poc refinat. I el llop va decidir baixar al poblet per aprendre modals d’aquelles nenes maques del dematí que cada dia regaven el seu jardí. Durant un temps va anar prenent nota i fent pràctiques, tantes que ara ja no el coneixeríeu: s’havia arreglat el pèl i el seu posat era tan galant com un autèntic cavaller. Per suposat, quan aquell noia de la caputxeta vermella el va tornar a veure no es va poder resistir als seus encants i es van casar. Les nenes maques del dematí, de tan mirar-se el melic van quedar per vestir sants i el julivert encara està en tractament psiquiàtric, perquè tot i que ja perdut la por al llop, ara han aparegut els “funcionaris del sac” que l’amenacen de llençar-lo a una bossa marró per fer-ne compost.

I vet aquí un conte que s’ha acabat i sense moraleja, perquè les fades saben que no hi ha moralejas i que si la tortuga va guanyar la llebre és perquè va prendre un red bull que et dóna ales. Però això ja serà un altre conte.

la fada despistada
febrer 2010

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Contes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s