Una fada desencaixada!

Tinc un desancaixament setmanal: el temps està canviant massa, més que el meu humor. A la meva república, els angelets i les fades de la dent estan molt enfeinats amb aquests menuts humans que els cauen les dents i que tot el dia tataregen cançonetes que es ratllen en el moment de la tornada “vull patates, vull patates” o en la segona tornada “vull xuxes, vull xuxes”. I això en el millor dels casos perquè la demanda és tangible i els podem baixar el volum. Altres vegades (per no dir sovint) aquestes cançonetes ascendeixen a una esfera intangible i comencen les tornades reivindicatives: “sempre em dius que no” (que de vegades va acompanyat de plors, que estic convençuda que són aquelles gotes d’ulls que es posen a les pel·lícules en les escenes on toca plorar i que tampoc sé qui és el camell que les hi aconsegueix); o quan els parles de “responsabilitat” i “llibertat”, hi ha una part que mai acaben d’entendre i sempre és aquella del “deure”. Però els pares hi insisteixen perquè són perseverants, però esclar, aquells menuts personatges ho són més. I què me’n dieu d’aquella mena de sordesa selectiva que tenen i la immensa capacitat que tenen els pares de regir-se per les seves conviccions (segurament inspirades en el que han llegit en algun manual d’un ximple que no ha tingut fills): “només t’ho diré una vegada”…  i acaben repetint-ho vint. I certament només n’hagués calgut una, si enlloc d’escridassar i de començar a fer actuacions histriòniques, amb serenor fossin conseqüents amb tot el seguit d’amenaces que han cantat als quatre vents. I em pregunto: si funcionessin les xerrades de tots aquets experts només n’hagués calgut una. Però ara, molts pares necessiten manuals i culpables per justificar uns menuts dictadors.

En fi, quan sentiu una cançó que no us agradri, canteu vosaltres més fort i sobretot no perdeu el sentit de l’humor (que total, només aixequen uns pams de terra…. alguns una miqueta més).

Les fades despistades (de fet, només se n’ha trobat una) tenim una mena de mania que és observar, a més de bellugar-nos molt (us pensareu que és difícil de compaginar l’observació amb el moviment però no oblideu que soc una fada), i us puc assegurar que tinc tant de material enregistrat en el rodet de la meva càmera visual que podria escriure una novel·la. Ho faré algun dia, em fa il·lusió. Ni us imagineu tot el que es pot veure a través de l’ull màgic, molt més que imatges. Cada dia arribo al meu fadauet carregada de rodets plens a reventar de totes les vivències familiars que compartim amb els amics, que inexorablement se m’empassen i que justifiquen tota la sordesa, totes les cantarelles i totes les reivindicacions d’aquells menuts, blancs, negres o vermells de tant suar. I des de la meva càmera màgica puc copsar les rialles, els plors consolats, com les nenes s’inicien en la complicitat dels secrets (els nens no estan programats amb aquestes funcionalitats), les rialles dels acudits que s’expliquen i que ni ells entenen perquè sempre s’obliden d’explicar la part més graciosa. I el millor de tot: com aquests petits, mitjans i més grans van aprenent que no hi ha un sol model de valors, ni de normes, i que no es dorm sempre que es vol (d’això els pares ja s’adonen mooooolt!), ni es menja sempre que es té gana, i que les xuxes fan sortir càries a tots, i que cal que es rentin les dents (siiii, cada matí i cada vespre) i que tots els pares s’enfaden si els fills no respecten, si no fan cas.

I els pares s’adonen que no són els únics que tenen uns fills que “sordegen” quan els parlen, que no mengen tot i de la manera que voldrien, que els fills sempre els pinten a l’auca de personatges enfadats, però com que ni sordegen i veuen més enllà del que han pintat, saben i veuen com els pares riuen dels disbarats que s’expliquen i que fan, i com sovint es despisten i també es deixen les claus dins de casa. I llavors a la nit, quan apaguen el llum i els emboliquen com un canaló dins el llit, tots aquests menuts fan un somriure sorniguer, rient d’aquella veu que ha quedat afònica de repetir tantes vegades que “paressin la taula”, que no oblidessin de preparar la cartera, ni de rentar-se les dents, ni de fer el pipí, ni de les obligacions i les responsabilitats, de les xuxes que saben que els faran sortir càries i, tot i sabent-ho, l’endemà seguiran jugant a ser nens i els pares seguiran jugant a fer de pares.

I anireu aprenent a ser petits i anireu aprenent a ser grans. I sobretot a renunciar al que realment no és important.

la fada despistada
febrer 2010

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s