L’atreviment a desconnectar

Els reis ja estan de retorn a l’Orient, ja hem enterrat la sardina, comença la Quaresma i tallem cames a una pobre velleta que porta monyo i un davantal. I vindrà setmana santa i patirem la creu… i les fades, uff, per a les fades és un no parar. Tots estan embogits… Les fades no tenim vacances.

No sona el despertador, ens desperta un xiuxiueig de nens o veïns que tenen aquest costum d’apujar el volum per sentir millor els monòlegs que comparteixen. Els sons són diferents, la claror que intuïm no és la de la matinada i llavors sabem que comença el cap de setmana, les vacances. Les vacances de l’escola, de la feina, dels múltiples compromisos socials i laborals que estressen les agendes. No tenim obligacions, no hem d’entregar cap projecte, no ens esperen a cap reunió, no ens cal l’uniforme, fins i tot el nostre rol queda alliberat. Les presses descansen, els parcs es desconcerten, els camins s’emplenen de petjades. Ens atrevirem a desconnectar? Temps d’oci, per no fer res, per dedicar-nos a qualsevol activitat o in-activitat que no estigui relacionada amb les nostres ocupacions qüotidianes, professionals, acadèmiques o extralaborals. Aquest seria el veritable sentit del nostre temps de lleure. Però la inèrcia del ritme amb què ens belluguem o les expectatives de tot el que volem fer en els nostres moments de no-ocupació fan que, sovint, el nostre temps de lleure perdi qualitat, ens frustri o ens estressi.

Sí, ens estressa. Ens llevem i planifiquem el dia, la setmana, la lectura, els dinars, les sortides, fins i tot el descans. Ens trobem atrapats en una nova forma d’obligacions, atrapats en futurs condicionals (hauríem de, podríem fer…). Ens cronometrem quan anem a fer esport, volem millorar la nostra marca i atapeïm tots els dies que tenim per endavant, molts o pocs, amb animació i bellugadisses. Els escolars emplenen la llibreta dels deures i els més grans emplenem la nostra agenda abstracta: ens ho hem de passar bé, ha arribat el cap de setmana i l’atrezzo dels escenaris ha de canviar. Per això ens disfressem, canviem l’uniforme laboral per l’uniforme de vacances.

Aturem-nos! Mentre planifiquem, mentre ens cronometrem, mentre ens condicionem, perdem el que realment importa. Sí, cal que ens aturem, tancar el bagul de les disfresses i donar-nos temps per no pensar i deixar que els pensaments flueixin per poder regenerar i estimular la nostra capacitat creativa. Deixar senzillament que el temps passi per fer possible que ens passin coses, per deixar-nos envair pels reptes, grans o petits, i despertar el nostre enginy per afrontar-los.

Atrevim-nos! Tots els reptes, totes les petites quotidianitats, cada joc, cada rialla, cada silenci, són una gran oportunitat per créixer. I creixem perquè ens atrevim a empatitzar, a escoltar, a abordar problemes i cercar solucions, a escollir, a il·lusionar-nos. Sense arriscar-nos i sense il·lusió no podem construir projectes, i per minúsculs que semblin són importants perquè els fem importants. Si de veritat n’estem convençuts, en el moment de cada elecció, la nostra càrrega moral s’alleugeix i se’ns obre la consciència i una nova oportunitat.

I només quan ens atrevim a desconnectar, fins i tot de nosaltres mateixos, és quan ens adonem que al nostre voltant hi ha persones que ens somriuen i les deixem apropar, que han posat nom a un banc on sempre s’asseia aquell vell amic, que hi ha un espai buit a casa que volem omplir de secrets, que hi ha molts camins per excursionar. I que no som nosaltres i la nostra feina, el nostre estrès, el nostre mal d’esquena i les nostres presses i anècdotes per explicar. Som perquè tots aquests amics, família, camins, somriures i el temps que els hi dediquem ens fan ser.

Atureu-vos i atreviu-vos a desconnectar… hi ha una fada despistada que va ben enfeinada amunt i avall obrint els ulls de tots els que la voltegen, invocant el vent perquè no aneu tan depressa i cantant cançons perquè obriu de bat a bat l’oïda i deixeu que totes les notes composin uma melodia que us pugui inspirar.

Molts petons de purpurina encantada d’una fada que està molt cansada!!

neus
febrer 2010

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s