Galimaties a la carretera

Com que pateixo d’una mena de desordre temporal, els dilluns que m’impacten van girant i girant com un plat volador sobre el meu cap. Una mena de dejà vú o que la setmana passada no vaig poder explicar el conte i el conte ja ha passat. Però retrocedim: sou una setmana més joves i no heu acumulat tant d’estrès. Ja hi sou? Doncs comencem!

Afirmació contundent: avui neva. No he pogut sortir a volar i estic retinguda a l’entrada d’un túnel que estan apunt de tancar. El paisatge em porta a un poblet dels Alps i imagino que quan acabi l’“snowcar” (esport de neu, però enlloc de lliscar sobre un patí o uns esquís es fa en cotxe) arribaré a la meva caseta de fusta on m’espera el caliu de la llar de foc, les balades de piano de Chopin, la reclette a taula i una copa de vi blanc ben fresc.

Però, de moment, segueixo a la pista B20 i em conforta que ningú em passi al davant. De fet, estem inventant una nova modalitat d’aquest esport de risc i es tracta d’anar avançant com un bloc, mica en mica, fins a arribar a la meta, en línia recta! A veure qui és el valent que ho aconsegueix enmig d’una tormenta de neu! No hi ha guanyadors. Tots haurem vençut si arribem abans no es faci de nit a casa.

La primavera s’ha despistat i encara mandreja. Ha tret el cap, ens ha fet treure la jaqueta i ha decidit tornar al calendari almenys fins que no surti el tren de la seva estació. Però abans de tornar a l’andana, d’amagatotis m’ha convidat a una festa clandestina perquè no vol que l’hivern se n’assebenti, és massa fred i esquerp, l’hivern. I quina festassa que hem fet! El te de flors d’ametller ens ha emboirat una mica i hem començat a escampar confeti a doju i l’hivern, esclar, l’ha glaçat i quina nevada hem provocat! Ni protecció civil és capaç de posar ordre a tot aquest desordre. El servei d’emergències s’ha col·lapsat; el director general de protecció civil ha quedat atrapat dins d’un tren.

Quina n’hem liada!! Neva, neva i nevarà. Quina meravella! Què més dona que estigui dins d’un cotxe sense cadenes? Què importa anar fent zigazagues per la pista si alliberem adrenalina i estalviem a la seguretat social medicaments per a la depressió? Per què fer despesa en sal si no hi ha cap màquina per abocar-la? Cal estalviar, carai, que estem en temps de crisi. Tot esdevé un espectacle: furgonetes relliscant, cotxes topant, mòbils sense cobertura, cares espantades. No sabem com ni quan sortirem d’aquí: les peces de lego que anàvem en bloc ja van cadascuna pel seu camí. Fins i tot les grues i les ambulàncies travessen els carrils fent piruetes perillosíssimes: quina paradoxa, oi? Desenes d’hermilles grogues que surten dels cotxes per intentar encarrilar tot aquell desgavell.

Després de quatre hores surrealistes, he arribat al meu fadauet: no és de fusta però hi ha dos fusters posant fusta al terra; no hi ha la llar de foc però conviu amb mi un petit fadet que en qualsevol moment pot provocar alguna flama; i enlloc de la balada de Chopin sona el so de botes xopes i rialles d’eufòria de tots els qui no tenen sovint el privilegi de veure enfarinades les muntanyes ni plens de nata el carrers. I la reclette me la pendré quan el vi blanc que tenim a la nevera no sigui estrictament el de cuinar. Però he arribat al meu fadauet. No sé si la conselleria d’interior s’ha preocupat per mi i pels milers de persones que avui circulàvem per aquestes carreteres, ni pels milers de persones que han quedat a les fosques i glassades. Però ara si que podrem organitzar uns jocs olímpics a Barcelona i als Pirineus. Ara si.

I qui s’atreveix aquests dies a parlar de l’escalfament del planeta quan les companyies elèctriques no són capaces ni d’escalfar a tots els qui estan quedant glaçats? I més que ens hi quedarem quan ens arribi la factura: glassats i estressats. Avui em pregunto si potser estem quedant exclosos de l’escalfament global.

Estic cansada. Aclucaré els ulls i seguiré pensant que estic fent glopets a una copa de vi blanc ben fresquet i que l’hivern em somriu mentre la primavera em fa l’ullet perquè podrà mandrejar una mica més.

Fins aviat petits, mitjans i més grans. Que almenys la neu faci més clars i nets els vostres somnis i les vostres il·lusions.

la fada despistada
març 2010

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s