Les fades tenen iaia?

Un matí emboirat. Volava amb l’escombra per damunt d’aquest poblet d’Argent, intentant apartar els núvols que es recolzaven en un raig de sol i refredaven la terra. Una mena de terratrèmol em va sacsejar, era un soroll emocional, venia d’una casa amb molts compartiments. De l’ensurt, el cor va fer una tamborella que em va fer caure de cul a terra, sobre un asfalt que em va recordar al formatge gruyère de tants forats que tenia. I per suposat, els núvols grisos seguien enfosquint el dia. Amb tota la dignitat que permetia aquesta extravagant situació, vaig sortir d’un dels forats i allà, davant meu, s’obrien unes portes que em convidaven a entrar. Una sala plena de personatges de cabells blancs asseguts a unes butaquetes vermelles; uns jugant al dòmino, altres llegint el segon paràgraf de la notícia del dominical publicat quan “Judes era fadrí i sa mare festejava” (com sempre diu l’oncle Lluís);  les velletes més eixerides sortien rialleres i xiuxiuejant a tot volum d’una classe de gimnàstica i altres paraven l’orella per sentir bé les ones de so que desprenia la caixa tonta i miraven, això si, en format panoràmic, els colors de la televisió. Elegants, alguns cavallers esperaven pacients que aparegués una princesa que els retornés la valentia que en algun moment del tram de vida recorregut (que no era poc) van perdre. Però aquell dia, els va aterrar una fada. Caram!

En el sostre glassejat de vidre hi reposaven uns peuets alineats perfectament al voltant d’una taula. I no me’n vaig poder estar: vaig pujar les escales i, un cop al primer pis, ja vaig quedar corpresa per sempre més. El primer pis, aquella saleta amb cinturons a les butaques, amb cadires de rodes i caminadors, on les iaies, les autèntiques protagonistes del conte en el qual estan atrapades, passen el temps intentant que el temps les passi a elles. Silenci, ulls tristos, sintaxis inconnexes, narracions en solitari i pitets per no embrutar-se la roba mentre mans voluntàries les ajuden a menjar. Les seves mans encara són fines i premen amb força però moltes ja no les saben coordinar. M’hi vaig anar apropant i de sobte ja estava asseguda al costat de la Paquita amb una cullera a la mà. Les vaig anar saludant una a una i em segrestaven els petons i les mans. Es va apoderar de mi una tendresa infinita i agraïment, però també el terratrèmol emocional de les seves ànimes empresonades en un cos feixuc que han de lligar quan s’asseuen perquè no caiguin, perquè no s’escapin, perquè no prenguin mal.

Feien molt de goig però somreien tristament. Algunes no recorden els dies que tenien el carnet de ball ple de noms, ni de la màquina de cosir que havia embastat tantes faldilles i vestits, ni de les hores que passaven a l’hort. I moltes ja no recorden les grans mares que han estat, perquè ara se senten petites, se senten com aquell disc gastat i ratllat que va repetint sempre la mateixa cançoneta, que només fa nosa. I moltes ploren en silenci l’absència dels fills. Recordeu, elles també són mares;  i les mares no sempre són grans mares però es fan grans, com els fills, els fills que de tant en tant comprometen uns minuts de la seva agenda per “jugar” a pares i fills però ara són ells qui marquen les normes del joc.

Des del moment en què els vaig fer aquell petó sorollós a la galta i els hi vaig agafar la mà, vaig sentir que ja no podria dessertar, que ja formaven part de la meva vida, aquesta esverada vida de fada. I com més m’embruto quan les ajudo a menjar, com més fort m’apreten la mà, més m’adono de com les necessito. Perquè m’obren la porta del seu cor, perquè són la part de la història que no expliquen els llibres, perquè són el meu mirall de futur i fan que em senti impotent davant l’inexorable pas del temps i m’ajuden a pensar-hi, a fer la vida més real i que tingui més ganes de viure-la. Com no els puc estar immensament agraïda! Perquè malgrat la seva feblesa no és més gran la nostra fortalesa, però testimonio, massa sovint, massa, com en som de condescendents!

Quan arrenco el vol, l’escombra inexorablement em porta sempre al carrer asfaltat amb gruyère i m’empeny a aquell primer pis on vaig aprenent a multiplicar l’empatia, on somric i els petons arranquen somriures. La màgia no curarà les seves ferides però us asseguro que aquell somriure, aquell gest de tendresa les hi endolçarà; quan les acarones i les acompanyes quan saps que mica en mica estan marxant. I tan de bo que el tram que els quedi s’empleni de moments dolços, de petons i de somriures. Per a mi, acompanyar-les en aquest tram és un gran privilegi!

I ara deixeu en blanc la matèria gris i dediqueu només un minut a pensar-les i reconéixer en els seus ulls les persones que són.

A la Paquita, la Lolita, la Tresina, la Carmeta, la Marieta, la Inocencia, la Imelda, la Rosita, l’Elisa, la Marina i totes les que no podré anomenar perquè confonc els noms i les cares.

Bona nita petits, mitjans i més grans…. Que somieu amb fadetes velles de rínxols blancs!!

neus
març 2010

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s