La fada en el laberint

Per sempre. Ens pensem que estimarem per sempre a qui hem escollit per compartir un projecte de vida. I projectem il·lusions compartides en aquesta gran aventura que és el matrimoni. Petits somriures en el fer i desfer de cada dia, rutines i grans dosis de qüotidianetat. I formem una família: la llar s’emplena de soroll, de vida, de nens, d’amics, de cosins, de cunyats, de més amics, de música, de malsons d’un teclat, de lectures, de lletres de tot tipus, de factures, de rebuts, de cartes del banc que mai són per felicitar-te, de deures, de  deutes, d’atur, de mal de caps, de mocs, de disfresses, de brossa classificada, del despertador que mai fa festa, d’abraçades, de crisis, de dols i d’aventures fantàstiques.

I un dia et despertes i estàs convençut que no serà per sempre. I tens por i et sents sol: et sents en un laberint i no saps en quina direcció caminar. I el bucle és cada vegada més persistent. I com més perdut et sents, més s’apareix a cada revolt del passadís un personatge de llum, de cant, de promeses; un personatge capaç de fer tremolar cada racó del teu cor, és una abraçada enmig de la foscor del laberint. Comfort, suspirs i encanteri. I el cant de la sirena cada vegada el sents més aprop tot i que no hi creus en les sirenes ni en els seus cants. Som vulnerables i quan els sentiments divergeixen de la raó, el nostre cor s’enfurisma i envia tota una tropa de globus rojos per atacar cada neurona del cervell. I ja us podeu imaginar: comencem a ballar el cant de la sirena.   

Les fades també ens perdem, i com més giravolts hi ha al laberint, més ens tapem les orelles. No volem sentir el cant, no volem personatges que ens salvin de nosaltres mateixes perquè estem convençudes que sortirem de l’embolic emocional, de la sacsejada que ha posat els nostres fonaments en un difícil equilibri. Volem fugir de les ombres que es fan grans perquè nosaltres ens fem petites (la por sempre ens fa més petits). Perquè no es tracta d’escollir ni d’arriscar-se, sino de viatjar dins nostre i preguntar-nos perquè seguim al fadauet amb el fadot i no hem fugit amb l’ombra que canta. Segurament hi ha moltes raons i molts matisos. Però la nostra cadena neuronal també és vulnerable i per l’esquerda del dubte es pot colar el globus vermell amb una espasa per assassinar el nostre matrimoni. És llavors quan hem d’enviar una tropa de neurones per trepitjar aquell soldat i exiliar-lo ben lluny malgrat ens quedem una mica més anèmiques.

Però la realitat és que les fades també ens enamorem quan som al laberint: mai cap ombra ens havia tractat tan bé! Mai ningú ens havia dit aquestes paraules tan boniques que ens xiuxiueja. Mai ningú ens havia fet sentir tan especials! Tot i el nostre front de la reraguarda, certament es tracta d’una elecció vital, de la vida que volem viure, de com la volem viure i amb qui la volem viure. No vull una vida paral·lela ni l’angoixa que comporta però com m’agrada deixar-me dansar per aquell cant.  Ni la màgia de la bona pot fer compatible aquesta ecuació.

I lluny de saber on és la sortida, em sento cansada, molt cansada de la foscor: vull brillar. I és llavors, en el següent giravolt, quan parla el meu coratge a l’ombra que m’està esperant: “necessito sentir que brillo no només perquè tu em fas la llum. Necessito que la llum surti fins i tot quan tu no hi ets. He cregut que eres un regal que va aparèixer perquè pregava a tots els follets que m’enviessin una sorpresa que fes donar un tomb positiu a la meva vida. I estava convençuda que t’havien enviat a tu. Però ets un engany i vull tornar al meu fadauet on m’espera el meu equip per seguir la partida. Un equip real, molt real, que m’estima fins i tot quan estic a les fosques, perquè el meu equip creu en mi i no se senten grans quan jo em faig petita sino que amb folra i manilles intenten enlairar-me perquè pugui seguir volant alt, ben alt.

I com més ferm era el meu discurs,  més dèbil era l’ombra. I el meu pas cada vegada era més lleuger i el cant de la sirena va quedar emmudit per un altre cant, el del treball del dia a dia, quan ens arremanguem i afrontem el present i el futur agafats per les espatlles i cantant allò de “treballem, treballem, que la civada que la civada, treballem, treballem que la cibada guanyarem…”.

 I el sol em va enlluernar i davant meu es va obrir un camí  ample i sense ombres.

 Els moments difícils passen, perquè tot va passant, va evolucionant i es va desenllaçant… com els bons llibres, com el bon vi i com la bona música. I que els gripaus o les ombres ballin al meu voltant suplicant el petó que no tindran!

 la fada despistada
abril 2010

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s