De bruixes i fades

No us heu parat mai a pensar quina diferència hi ha entre bruixes i fades?

Les fades són unes criatures fantàstiques i etèries que es personifiquen en forma de dona hermosa i que, segons la tradició, són protectores de la naturalesa. Són coneixedores del poder de les paraules, les llegendes i de tota mena de pocions que les mantenen sempre joves. La varietat de tasques que se’ls atribueixen és quasi infinita a més de cantar i ballar. I guarden tots els secrets del bosc. Les fades són presumides i riques en sensibilitat i sempre estan en moviment. Qui us ve al cap? Els humans no les poden veure… o potser si?

Les bruixes són reals: se’ls atribueix l’habilitat de poder canviar la realitat i causar maleficis que poden afectar tant a persones com a elements de la naturalesa. Tradicionalment s’associa la imatge de la bruixa amb una dona lletja i desagradable, però amb els seus poders pot modificar el seu aspecte a voluntat i mostrar-se com una preciosa jove capaç de portar un home a la perdició. Les llegendes expliquen que les bruixes són capaces de volar amb una escombra (és curiós, oi?). I per suposat els humans les veuen… massa sovint.

Fades i bruixes… i una fada que es va despistar. Segons la partida de naixement, vaig néixer un dijous a la 1 de la matinada en una conjunció astral extraordinària. La vida m’anava vivint amb una intensitat insòlita: passejades interminables pel bosc, hores i hores de mallot a l’acadèmia de dansa, tecles del piano sota els meus dits creant melodies mentre el mestre passava les pàgines de la partitura que jo (per suposat) no seguia, un prestatge al bany amb tota mena d’olis perfumats, paraules i més paraules escrites en els llibres d’història, art i filosofia de la biblioteca (però això ja ho té la carrera de Filosofia i Lletres), i nens, molts nens sempre al voltant com fullets del bosc fent trapeleries.

Tot eren indicis que no era una persona ordinària talment com es descriu en els diccionaris, “segons l’ordre establert”: la dedicació als nens, als vellets demenciats, les estones interminables de rialles entremeliades, els moments de secrets difícils no compartits, les bellugadisses musicals… Qui s’acostava massa intuïa la meva disfressa de persona, una disfressa que ni tan sols estava feta a la meva mida i m’apretava! Va ser més tard, molt més tard quan vaig saber-me fada, quan em vaig presentar a un nou personatge amb qui compartiria moments de feinejar. Des del primer moment, tot just acabat el primer glop de bombolletes de benvinguda que li vaig enviar, vaig saber que seria un amic, el meu mític amic perquè també era una criatura extraordinària (i cito textualment la definició del diccionari “que està fora de l’ordre o de la regla comunament seguida), era un de tants dels personatges fantàstics del bosc que també es va decidir a fer el viatge amb els humans. I aquí va començar l’aventura de la fada, perquè com l'”aira” (permeteu-me aquí aquesta falta ortogràfica) no sabia mai cap on bufaria el vent. El pompom fet de llana carbassa que li vaig enviar penjat en el seu suro, el tros de mantel de paper amb una trajectòria professional gargotejada d’una tirada i que després d’un any s’havia complert, les vibracions que m’arriben quan està malalt, quan estrena un projecte… tot li sé. Si no l’hagués trobat no seria una fada: comenten els filòsofs que només ets quan algú et reconeix. El meu mític amic també és eteri però també el trobareu en format persona, periodista polític, comunicador, “cortina de fum”… 

Però de tan despistada fins i tot de fada em vaig despistar. Les pòcimes que em preparava m’enlletgien i, enlloc d’encantar els homes, els embruixava de tal manera que es transformaven en trolls de la por. I quan volia arrancar el vol, enlloc d’utilitzar les meves ales, pujava dalt l’escombra que tenia més a l’abast i volava, volava com qui va en cohet fent zigazagues per l’espai. Però l’escombra sempre acabava sent d’una bruixa disfressada de preciosa jove que havia portat un home a la perdició; el mateix home que jo havia embruixat i convertit en un ésser terrible. Quin embolic!

Però les bruixes, per molt que es difressin de fades (de fet, de com ens imaginen perquè ningú pot veure com som) o de dones encisadores, són bruixes i els humans ho saben perquè en veuen cada dia, perquè cada dia senten com una verruga els molesta en algun lloc. 

I qui coneix la fada despistada? Aquest és el meu secret i el de totes les fantàstiques criatures que ens trobem de nit al bosc per espantar les bruixes de l’aquelarre.

No us deixeu enganyar mai pel que els vostres ulls veuen. Si aneu pel bosc pareu atenció a les papallones, als bolets i als cants de les caderneres. I mai us deixeu una escombra al mig del pas.

neus
juny 2010

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a De bruixes i fades

  1. Ui, jo de bruixes en conec un bon munt!!!

  2. Toni ha dit:

    Només una fada pot escriure tantes coses boniques en tan poc espai i tan ben dites! Regalàs! Muac!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s