Austeritat i altres menudeses

Ja sabeu que les fades tenim aquesta mania de bellugar-nos molt. Volem, voltem i ens impregnem de la vida que arrosseguen els humans, ens infiltrem en les seves preocupacions, en els seus plaers i en les seves misèries. Però sempre hi ha un racó on m’agrada estar-m’hi una estona per escoltar, prendre nota del que segur després una tertúlia amb la resta de fades que fan de fades i no s’encanten pels racons.

Avui em centraré en un dels racons on vaig prendre notes: un grup de pares estaven amoïnats per la crisi (qui no ho està?), parlaven sobre la necessitat de recuperar el sentit de l’austeritat amb la qual vivien els seus pares, els seus avis. Els qui els precedien no tenien sempre tot el que volien i segurament no tot ho necessitaven. Després, en temps de bonança, aquestes mateixes famílies han pogut gaudir de tot allò que necessitaven (o creien que necessitaven) i de qiasi tot allò que volien. I es preguntaven perquè cal privar als nostres fills de desitjos tangibles i comprables? La pregunta de fons en aquell racó era: per què no podem donar el que ens demanen els nostres fills quan els hi podem donar? On és la frontera entre el caprici i la necessitat? Fins a quin punt l’austeritat és educativa o fins a quin punt és des-educatiu privar de tots els capricis als nostres fills? Us ho havíeu plantejat alguna vegada des d’aquesta perspectiva?

Hi vaig estar re-pensant molta estona. Les fades no som d’emetre judicis ni de fer demagògia de cap mena, ni tan sols som capaces de posicionar-nos moltes vegades perquè estem absolutament convençudes que no sempre cal posicionar-se. De vegades, senzillament acceptem, sense qüestionar-nos més enllà del que no estem preparades per pensar. Però, tot i així em van venir al cap molts motius pels quals cal practicar l’austeritat, entesa en el més ampli dels sentits.

Si no practiquem l’austeritat d’esperit no generem riquesa d’il·lusions. Si no generem riquesa d’il·lusions no tirem endavant projectes. I ja sabeu que sense projectes, la vida esdevé un desert, això si, per a alguns humans, un desert amb retencions de cotxes exagerats en volum i “de marca” (per cert, no sé si també se’n fabriquen de cotxes de marca blanca); de televisions panoràmiques que et fan veure el desert en alta definició i en colors que ni t’imagines; d’ipads; d’iphones; d’ipods; de mac-books i tota mena de pometes i altres fruites amb gust de tecnologia. Al fadauet seguim alimentant-nos amb pomes d’aquelles de l’arbre i encara no se’ns han posat malament.

Els pares s’arriben a qüestionar la necessitat que els seus fills jovenets ja portin mòbil. El fet que s’ho qüestionin és una bona notícia (perquè no donar-ho tot per pensat és un bon principi de tesina personal), però que s’ho plantegin amb nens de 7, 9 o 11 anys em sembla un disbarat. Per què l’haurien de necessitar, el mòbil? Tan lluny estan els uns dels altres? De cap de les maneres a través de les noves (ja quasi velles) tecnologies atendran la veritable necessitat de comunicar-se. Si el motiu és que ja comencen a bellugar-se sols per les rodalies, no passarien amb un walki talky o amb unes instruccions ben pautades?

També penso que aquells pares que es creuen tan pedagògicament perfectes que s’emplenen la boca d’arguments que han llegit a manuals d’autoajuda, tan radicals que diuen “no” a tota demanda tangible dels fills, estan equivocats. No hi ha problema en el que tenim si ho sabem gestionar i compartir; no cal que sigui una estricta necessitat, o és que endimonitzarem els capricis? Qui no en té de capricis? Són necessàriament destructius i des-educatius?

I ja que hi estic posada en aquesta pseudofilosofia de saló que us estic oferint, us diré el que en definitiva penso: tenir o no tenir, necessitat o caprici. Més enllà d’aquestes menudeses el veritablement important és que tots tinguem clar que, com el creixement, tot s’ha de fer mica en mica. Cal aprendre a pujar ben amunt i a baixar ben avall (sobretot en aquests temps de crisi de tot plegat). I mentre pugem hem d’enregistrar tots els petits detalls del paisatge, cada pedra, cada tram relliscós… perquè si algun dia hem de baixar ja no sigui un camí desconegut i poder afrontar la davallada amb més serenitat. Perquè els camins per arribar a algun lloc cal caminar-los. Tot es pot aconseguir, o no, però cal tenir cames a l’esperit per fer el camí. Si arribes al cim amb helicòpter, sense vorejar cap camí, sense entrebancar-te amb cap pedra, ben segur que gaudiràs de les vistes però si les circumstàncies canvies, la baixada et farà molt de mal. Si hi arribes caminant estaràs més cansat però gaudiràs doblement de les vistes perquè ho faràs amb plenitud i cap circumstància restarà dignitat ni recursos a la conquesta de la teva ànima.

Austeritat, si, però l’austeritat que ens enriqueix l’esperit i ens fa més generosos.

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s