Run-runejar

Avui us vull parlar d’un fenomen que, amb una velocitat vertiginosa, es va estenent per les rodalies del fadauet i més enllà del Burriac. Es tracta de les bellugadisses d’alguns humans a tota hora i sempre abans d’alguna activitat fonamental: abans que surti el sol (imprescindible perquè tinguem un nou dia), abans de dinar (combustible indispensable per anar fent), abans de dormir (indiscutiblement l’activitat més fonamental) o abans de la dutxa (activitat insubstituible). Humans vestits amb sabatilles d’esport, calces curtes o llargues, samarretes arrapades i complementats amb uns taps a les orelles que emeten soroll, compta-passes, cronòmetres i no sé pas quanta més instrumentació! Que en són d’extranys els humans!

Una servidora, quan es tracta de fenomens, allà que em busquin que m’hi trobaran. Em vaig enfundar unes malles, un mocador que m’aguantés el “desmelene”, unes sabatilles esportives fluorescents i, a falta de tecnologia adaptada per a les fades, vaig posar-me un rellotge quasi-de-paret al canell i “andandu”… I vet aquí que no havien passat cinc minuts del meus run-runeig que ja veia com anaven i venien els protagonistes d’aquesta història, empapats de suor, posant bona cara com aquell qui res quan es creuaven els uns amb els altres. Per suposat, jo també m’hagués afegit a les mirades còmplices però és que no em veien!! Mentre ells corrien amb la mirada altiva (la carrera fa orgullosos els corredors) i s’intercanviaven tota mena de salutacions jo m’estava arrossegant per terra com un cargol! Massa extrany tot plegat … Això de córrer no ho feien perquè si, ningú no les fa aquestes coses perquè si.

Després d’un llarg i temerari treball de camp per seguir ben d’aprop aquestes corredisses (que alguns anomenen “córrer”, els que saben idiomes li’n diuen “running” i jo penso que és més una mena de run-runejar que ningú sap ben bé què és); després de suor i tiretes i que ara ja no sé caminar perquè tot ho faig corrents, vaig descobrir que no eren un cos de voluntariat esportiu sino funcionaris del “corre, ve y dile” en el sentit més literal de l’expressió. Es tracta de crear un efecte viral del missatge que ha de ser comunicat (seria el “dile”), fent-ho a tota velocitat (per això cal fer-ho correns) però que enlloc d’utilitzar les eines digitals s’utilitzen les cames, i de quina manera!!! Un ofici curiós: no hi ha aturats sino que cada vegada se’n mouen més.

Escriptors, filósofs i artesans d’altres oficis no tan cansats han escrit sobre els que run-runegen i sobretot de l’acció que fan: córrer. Exalten els valors que es fomenten: la perseverança, la constància, la capacitat d’autosuperació, la capacitat de sofriment, el control de les pors. Si no us ho creieu, llegiu en Murakami a “De què parlo quan parlo de córrer?”. En Murakami allibera els pensaments mentre corre i a mi se m’amunteguen a cada esbufec; més que autosuperar-me, la carrera em supera; la constància persevera però també ho fan totes les pors. I per cert, fa una estona, mentre escrivia aquesta crònica, m’han comentat que “córrer” no és un ofici i no està remunerat… Caram! I ara què en faig amb la investigació? I amb les sabatilles d’esport fluorescents? I amb els taps sorollosos que m’he comprat? I amb el rellotge quasi-de-paret que m’ha abonyegat el canell?

Què punyetes! deixaré la investigació però seguiré les corredisses ben d’aprop. No pretenc alliberar-me ni autosuperar-me, ni capacitar-me per al sofriment (que d’això ja he superat tots els crèdits sense córrer), ni seré mai de la colla dels “MaimeKansu” perquè amics, quan la fada run-runeja sempre es cansa. Simplement run-runejar, així, sense més. Murakami ha pensat molt i ha compartit en 152 pàgines la seves vivències al voltant d’aquesta pràctica. Jo soc més realista i ho he fet en aquest breu i gens-remunerat relat.

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Run-runejar

  1. Blanca ha dit:

    Nena, no sé de dónde sacas tiempo para escribir, mejor dicho para pensar qué escribir, este relato es muy chulo. Blanca

  2. neus fajas ha dit:

    Magia! ¿no ves cómo mi ventanal brilla por la noche?

  3. trt2009 ha dit:

    Jo també he sucumbit a alguna d’aquestes activitats que relates de manera tant original. De vegades soc de la penya dels que no es cansen, però de vegades soc dels que si que no poden més.

    Ànims i fins la propera.

  4. Núria ha dit:

    Jo no corro però m’agraden les reflexions que fa Murakami…
    “Per a un corredor el que compta és si quan acaba la cursa es pot sentir orgullós del que ha fet o no”. Haruki Murakami – Kyoto, 1949

    …. còrrer pels carrers o per la vida.

  5. Muriel ha dit:

    divertidissimo!!! Com sempre. Jo estic enganxada al spinning. Ho tens que provar! Molts petons. T’estic esperant per nadal!

  6. no hi ha cap secret, es la química una altra vegada: els humans s'”enganxen” a còrrer per que el cansament i el dolor generen endorfines i aquestes fan sentir-te bé i t’en fas addicte. No et fas addicte al dolor, et fas addicte al benestar de les enforfines un cop pares de còrrer. No ho dic jo, m’ho va dir la meva metgessa (que també està enganxada a les endorfines tot run-runejant)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s