Mal-humor

L’humor.. ai l’humor!!! No soc de pensar que el riure es va inventar a causa de l’enorme patiment dels humans, com pensava Nietzsche i ni de lluny em podria invair el nihilisme que havia impregnat tota la seva visió del món. Perquè les fades som més de pensar que tota vida té un significat real, no és un fet objectiu ni empíric perquè el significat i el sentit d’existir, de viure, no està definit a cap enciclopèdia ni a cap diccionari. Segurament si llegíssim o escoltéssim tots els savis i autoritats espirituals (no pel càrrec que ostenten sino per la immersió que han fet en la vida) podríem convèncer els més escèptics que tot plegat té sentit, però esclar, els humans no en tenen de temps per escoltar, per llegir… Què dic! Temps per escoltar-se, per llegir-se, perquè cada humà pugui anar definint el seu propi significat, personal i intransferible. Una servidora vola molt però té els peus a terra, no soc de buscar definicions al diccionari perquè amb tanta lletra em perderia… Però soc d’investigar i com més m’endinso en el bosc i passejo pels laberints, amb més serenitat busco la sortida, sense pressa, sense port i sense més. No busco respostes a tot ni trobo preguntes per a no res, em deixo viure perquè aquest és el significat de la fada. 

Però vet aquí que sempre hi ha un estat, un posat de cadascú que fa que tota incertesa, malestar i patiment ens ajuda a relativitzar aquestes circumstàncies de vegades tan estressants de la vida. Un recurs, que si el sabem governar, fins i tot Nietsche n’hagués trobat d’últim significat de l’existència humana! És el que ens fa relativitzar fins i tot les qüestions més profundes, no per frivolitzar-les però si més no ens ajuda a no ofegar-nos quan hi estem tan immersos que ens costa respirar. L’humor, quin gran invent! Quan no hi ha més sortida, hem de fer ús de l’humor. L’humor com a recurs, el que ens fa riure, el que ens fa meditar, el que ens fa bellugar els pensaments i l’humor com a posat de vida, el bon humor, que tots hi heu estat alguna vegada oi?

Però l’humor pot ser tan canviant!! I les fades ho sabem tan bé!! Hi ha el que popularment es coneix com a mal-humor i pot ser crònic o temporal. Qui pateix de mal humor crònic no és perquè no trobi significats, ni perquè l’envaeix una tràgica circumstància, ni per causes de la genètica; estic convençuda que els mal-humorats crònics són els éssers malífics del bosc, els agrada viure en el laberint i no s’arrisquen a trobar la sortida perquè vés que fora no hi hagués un món millor però esclar, perquè sigui millor cal polir-se i fa mandra, cal aprendre i no és fàcil, cal entregar-se i per això cal ser molt generós. Fa temps que ni el polsim de les fades pot curar aquesta dolència tan terrible.

Però no tots els mals-humors tenen efectes tan devastadors per als humans. El mal-humor temporal de vegades és necessari per agafar l’impuls que necessitem per “girar la truita”(que en diuen…) i poder capgirar una circumstància o un moment de la vida que ens incomoda. Qui no ha inflat el nas després de deu minuts de fer cua al supermercat a causa d’un caixer lent? A qui no ha posat de mal humor que li retirin el sucre de la seva dieta? (aquest mal humor pot ser una mica més llarg però és per causes químiques), Qui no ha maleît el veí quan et tortura amb la música de moda que no t’agrada? O quan et posen una multa d’aparcament? O quan el banc t’escriu cartes de números vermells? O quan et tanquen als nassos la farmàcia quan has fet una carrera de “pierna no te menees” perquè passa un minut de les vuit? O quan tots els despropòsits que he citat et passen tots de forma successiva? Mal-humor passatger, perquè ve i se’n va. I marxa perquè li has donat la volta de 360 graus i ja res té la importància d’aquell moment d’aletes de nas inflades amb què s’acompanya el mal humor i el rostre es relaxa i s’hi dibuixa un somriure, que per suposat, allarga la vida i és molt més enriquidor.

I el significat de la nostra existència? Llegiu-lo entre somriures i amb bon humor. Sense por i perseverant. De vegades no cal buscar-lo, deixeu que us trobi… només heu d’enfocar bé la vista cap endins enlloc de mirar sempre cap enfora i apendre malabarismes per saber capgirar la vostra interpretació quan quedi atrapada en el laberint.

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Mal-humor

  1. Tomàs ha dit:

    Hola! M’ha agradat molt el post.

    Ara bé, malgrat les fades com tu teniu els peus al terra, pensava, en el meu desconeixement del vostre món, que éreu immunes a aquestes febleses tant humanes!
    Albert Camus deia que l’alegria estava en permanent amenaça.

    Els (i les) malhumorats se senten agredits i es tanquen en si mateixos i això no els ajuda a socialitzar el seu humor i fa més difícil el canviar el seu estat mental. Estat que té una mica de químic (baixes taxes de dopamina i d’endorfines).

    Fa uns anys vaig veure una pel•lícula “A la cerca del foc” (d’una novel•la de nom “la guerre du feu” que va sobre les relacions entre una tribu de Neandertals i un altra d’Homo Sapiens. Doncs bé, entre aquestes tribus hi ha relacions i una de les diferències que indiquen l’ estadi d’evolució diferent entre elles, és que els Sapiens ja han après a riure.

    És molt interessant, no perquè sigui cert el que en la pel•lícula es diu a aquest respecte (no crec que ho puguin saber), sinó que certament, en algun moment es va començar a riure i potser no va ser des del principi sinó com a una part de l’evolució, com un pas endavant.

    • neus ha dit:

      No hi ha dubte: saber riure és d’éssers intel·ligents. I pel que fa als malhumorats no hi ha química que els justifiqui: són autèntiques fàbriques de cortisol i els vessaments són tan tòxics que contaminen tothom que els envolta. I la porta la tenen tancada perquè no els puguin envair les endorfines, la serotonina i altres amigues que ben segur els ajudarien.
      Petó! Els teus posts em confirmen que encara hi ha vida intel·ligent!

  2. Hola Neus! estic encantat d’haver-te trobat en aquest bloc tant simpàtic a través de facebook. Mal humor? m’agafes en un moment crític, en aquest precís instant estic tirat pel terra de l’aeroport de Milà amb el portàtil endollat “il.legalment” en un endoll de la màquina de begudes, m’han cancelat el vol sense previ avís i no se ni quan podré tornar a casa, suposo que en aquests casos es pot tenir una mica de mal humor no? però bé, al mal temps bona cara… aprofitarem per fer un parell de cafés “ristrettos” com només els italians saben fer. Llàstima que el mal humor també es deu haver traslladat a casa a on m’esperaven amb candeletes. I es que treballem per viure i no a l’inrevés com a vegades sembla, no?
    I com que tot això de l’humor es pura química, doncs potser la cafeína neutralitzarà la pòcima màgica i el podrem neutralitzar.
    Una abraçada virtual i fins sempre!

    • neus fajas ha dit:

      Mal humor temporal que el mates immediatament amb el “ristretto” i per a la família, una bona dosi de paninni i abraçades! I quan viatgis pels relats de la fada… quedaràs atrapat en la màgia del bon humor! Un petó i bon viatge!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s