El conte atabalat de Sant Jordi

No voldria canviar la llegenda però hi he estat pensant amb la part dreta del cervell i amb l’esquerra i sempre arribo a la mateixa conclusió, de fet dues: perquè el cavaller li va clavar una llança al drac si una manguera ja hagués apagat el foc? I no em canviaria mai de conte i menys pel paper de la princesa que acaba sent lliurada a un ximplet descarat, que els contes pinten amb rínxols castanys, uns ulls seductors i amb una gran valentia. Però em temo que tot estava enginyosament preparat i veureu perquè…

El cavaller volia de totes totes casar-se amb la princesa, aquella fràgil criatura de cabells llargs trenats com la seva cadena de neurones, d’ulls tan clars com cecs per veure la immesitat d’oportunitats que li brindava el destí i una veu tan dolça i refinada com els pastissets que engulleixen els ogres. I per les rodalies del palau, els plebeus comentaven esverats que un comerciant de sedes havia vist un drac, que al seu pas cremava i menjava tot el que trobava. Tots estaven espantats i corrien d’un lloc a un altre buscant un bon amagatall. Tots menys el cavaller, que creient-se molt enginyós va saber veure una oportunitat a aquesta tragèdia.

Però els qui van veure el drac es van deixar portar per la por del foc que aquell monstre treia per la boca. I esclar, la por no els deixava veure més enllà i no van saber interpretar a l’animaló que anava d’un lloc a un altre esmaperdut i sobretot molt acalorat (heu sentit allò de la selecció natural i adaptació al medi?). Però si em guardeu el secret us explicaré el que va passar de veritat: el drac patia d’una forta gastritis d’origen nerviós (d’aquí el foc que li sortia per la boca), tenia gana, havia perdut les ulleres (diagnosticat de miopia i estrabisme, ja us podeu imaginar!) i estava angoixat. Cercava desesperadament l’ajuda d’un professional (crec que ara se li’n diuen psicoterapeutes).

I és aquí on apareix el caradura del cavaller: va improvisar un xiringuito d’atenció primària (XAP), es va disfressar amb bata blanca, i es va fer el trobadís amb el drac. No va dubtar ni un segon a receptar-li, bé, a suministrar-li tota mena de pastilles: antidepressius, ansiolítics, antihistamínics, antiàcids i fins i tot llavors de roser a dosis de dinosaure. El drac va sortir del XAP zigzaguejant, treient fum pel cap i foc pels queixals.

Esverament, crits, el poble en flames, una princesa fràgil resignada al destí que el conte li havia imposat, un rei plorant perquè havia decidit lliurar la seva filla a un drac desmelenat per salvar el seu poble … i quan tot, sobretot els somnis, semblaven caure pels esborancs del caos, l’escena va quedar enlluernada per una llum d’esperança. El cavaller benplantat i amb molta cara va aparèixer en el bell mig de la desolació embolicat amb llaunes d’alumini (d’aquí la llum, però ni molt menys d’esperança) per guanyar el trofeu del rei, que era la princesa (si, si, un disbarat!) si aconseguia matar aquella fera vulcànica que els estava atemorint, i tot d’una va desembeinar la seva espasa i li va clavar al cor del drac.

El drac va caure ferit, la sang brollava i brollava formant un riu que desembocava on hi havia la princesa, que en veure el drac ferit, va córrer a abraçar-lo i mentre corria es va anar desempellegant de la perruca de trenes que encadenava les seves neurones i de les lentilles que no li deixaven veure la immensitat d’oportunitats que li brindava el destí.  Una princesa d’ulls profunds com la seva mirada, de veu dolça com el seu cor, de neurones valentes com el seu coratge. El drac i la princesa es van fondre en una abraçada i va néixer una rosa (recordeu que la sang del drac estava amarada de llavors de roser). 

El cavaller, enlluernat de la llum de llauna que desprenia va fugir, lluny, molt lluny, al país dels mesquins i dels necis on no hi neixen roses i la llum és artificial. Un país fosc, molt fosc.

Una fada, que sempre s’equivocava de conte, passejava esternudant la primavera… i el reflex d’unes ulleres la va aturar. Se les va posar, i és clar, el món va ser diferent, una mica més miop i estràbic. I va ser llavors quan va veure la rosa, una rosa vermella, plena de llum. I no la va arrencar…  Era fruit d’un amor, d’una oportunitat … la fada ja tindria la seva, aquell no era el seu conte… per això era una fada despistada.

No us creieu tot el que expliquen els contes, no us creieu que el nostre destí ja està escrit… només creieu en el vostre guió!

Molts petons a tots els dracs, cavallers i princeses! I que tingueu un bon guió!

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El conte atabalat de Sant Jordi

  1. Tomàs ha dit:

    Aquesta vegada t’has superat. M’ha encantat.

    M’he deixat portar pel teu relat i quan pensava que l’acabaries d’una manera, la princesa ha transmutat i el conte ha acabat d’una altra. Molt bé.

    Espero que sant Jordi t’hagi anat molt bé.

    Seguim escrivint i vivint el nostre guió tal i com dius!

  2. neus fajas ha dit:

    Gràcies amic humà!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s