Conciliacions

Conciliació… en sento parlar molt de conciliar, sobretot entre els entorns laborals (que en principi són escenaris on les persones treballen per guanyar-se un jornal, però això només és en principi perquè no hi ha dades científiques que provin que tothom hi treballi tot i que tots en sabem molt de bellugar papers i parlar de l’estrès de tant feinejar).  I com que tinc aquesta mena de curiositat vaig entrar a un poblat de llibres (crec que l’anomenen biblioteques) governat per uns personatges molt peculiars que em van recomenar que consultés un diccionari. I així ho vaig fer. Vaig buscar per la lletra “c” (aquests tipus de llibres tenen les paraules perfectament endreçades per una mena d’ordre que en diuen l’alfabètic), i un cop a la “c” allà hi era amb tota la seva grandesa: “conciliació”. I la definició deia així: compatibilització més o menys harmònica entre la vida laboral i la vida familiar i personal. I llavors va ser quan ho vaig entrendre o vaig deixar d’entrendre-ho tot.

El meu desconcert ve de les xerradisses (que són les xerrades pels passadissos) d’alguns humans quan parlen de conciliació, com si la feina els hagués amputat tot aquell temps que segur que si en poguessin disposar ho farien per dedicar-lo amb devoció a la família. Paparrutxes! perquè molts d’aquests que tenen tanta xerrameca bé que en fan de coses quan surten de treballar, i bé que tenen una família però potser és que són ells que no poden conciliar-se amb la família i no la feina que no els deixa conciliar. Perquè esclar, per fer compatible la vida laboral amb la vida familiar, primer has de construir l’escenari familiar i ser-ne actor amb paper principal que no tots els humans estan disposats a interpretar. Perquè amics, de vegades aquest paper pot resultar tan dur com gratificant, que no tot són aquelles fotos que mirem als àlbums, que quan les matemàtiques dels fills no s’entenen o la febre puja o quan quedes d’aigua fins dalt després de les dutxes negociades o quan el sopar és aquella verdura, tan verda que ni a nosaltres ens ve de gust menjar… Perdoneu, però molts humans beneeixen aquesta manca de compatibilització però la segueixen reivindicant perquè així tenen una coartada amb la certesa que mai hauran d’interpretar aquell paper de les paternitats i maternitats tan extenuant. Perquè construir escenaris és molt gratificant, molt enriquidor però molt cansat!

I compatibilitzar vida laboral i personal… És que no és personal la vida laboral? Què és ben bé el que cal fer compatible? Només ho vaig endevinar quan em vaig posar a feinejar. Com podia estar dedicada a la feina totes aquelles hores que constaven en un llibret que anomenen conveni i a més voler runrunejar, llegir i cantar? I fins i tot treure la pols que s’amuntega damunt dels mobles, passar l’escombra per dominar aquelles ovelletes de pols que rodolen pel menjador, emplenar la nevera… I a més descansar?  He arribat a la conclusió que ens hem inventat massa preguntes, hem inventat massa necessitats i ens hem complicat massa la vida, perquè necesitem tenir l’agenda plena per poder conciliar i compatibilitzar… i a vegades ens estem oblidant de viure, simplement. La vida de les fades no se subdivideix i, per tant, no s’ha de conciliar.  Perquè al cap i la fi, conciliar vida laboral, personal i familiar… de quina feina, de quina persona i de quina família estem parlant?

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Conciliacions

  1. Tomàs ha dit:

    Atès que hi ha moments en que llegint el teu post penso que els teus comentaris van més per la via personal, i en altres moments penso que van més per la via general, comentaré des dels dos punts de vista.

    Personal. M’ha semblat que parles des d’una (o varies) experiència /es) personal (s). En aquí cada “família” és un món. Cada relació s’estructura internament, i no sempre d’acord amb els paràmetres més lògics pels altres, però cada família és un món. Els problemes venen quan els integrants d’aquest nucli no comparteixen el mateix punt de vista pel que fa a la conciliació.

    La tasca per a una sola pota de les de la relació es converteix en molt feixuga i, de vegades i en alguns casos, la pota s’acaba trencant, o si més no erosionant.

    General. A la meva feina, curiosament, les persones que més es queixen i que parlen tot l’any de vacances, de conciliació i de drets, curiosament són aquells col•lectius que tenen els millors horaris i menors responsabilitats. Em limito a dir el que visc a la meva feina i entenc que no té perquè ser igual arreu.

  2. neus fajas ha dit:

    Amic Tomàs! Completament d’acord. Tan de bo, fóssim capaços d’inventar-nos una jornada que ens permetés als qui tenim més inquietuds poder fer allò que ens agrada, ens enriqueix… Però em temo que a vegades és manca d’organització i per suposat, d’elecció. Si tenim clares les nostres prioritats, llavors és tot plegat més senzill: perquè a vegades ni que el dia tingués 48 hores tindríem la sensació que no ho podem fer tot.

    I estic convençuda que amb esforç, perseverància, uns objectius clars i sobretot pensant que ens haurem d’arremengar i que no tot ens ha de venir regalat… podríem fins i tot estar conciliats amb nosaltres mateixos… què si no?

    Fins la propera!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s