Qui em cuidarà quan sigui gran?

Tan de bo no hagués de sentir tantes vegades aquesta pregunta. No sé perquè els humans, quan comencen a tombar una certa edat es comencen a preguntar què serà d’ells quan siguin grans. No ho entenia, la resposta, per a mi, era d’una lògica descomunal: doncs anireu fent, com fins ara, però bastant més arrugats i amb més “goteres”, i en cas que les goteres tan grans que no us pugueu valdre per vosaltres mateixos, doncs éssers de la mateixa espècie ja se’n faran càrrec. Amb el temps he començat a entendre perquè la resposta no era tan senzilla com em pensava (esclar, les fades vivim molts anys i en comunitat i sempre ens anem cuidant les unes a les altres durant tota la vida) i la meva por és que si segueixo en aquest planeta molt més de trmps, jo també em començaré a inquietar perquè de vellets, els humans es poden trobar en dierents situacions: 1) ningú t’ha de cuidar perquè estàs estupensament bé i vius a casa teva fins al dia que et mores; 2) et vas perjudicant tant que un fill t’acull a casa seva i canvien els papers aquells de quan el fill era petit i la mare feia de mare; 3) estàs perjudicat i ningú et pot cuidar i te’n vas a una residència de la tercera edat (no he preguntat quantes edats viuen aquest humans, però en tot cas, les residències estan pensades per la tercera) i un cop allà i pagant una quota d’internat, entres en un programa de reparació i rejuveniment perquè es veu que et fan anar ben polit, t’alimenten tres cops al dia i dorms en uns llits perfectament fets. I fins i tot quan et trobes malament ve un metge o et porten a l’hospital … qui no hi aniria? Aquesta fada adoptada no hi aniria… prefereixo anar menys polida i que m’acaronin una mica més, prefereixo el desordre en els àpats que haver d’anar a dormir cada dia abans que el sol… però millor estar voltejat de gemecs i vellesa que estar sol, completament sola a casa: això diuen. La quarta alternativa és contractar un cangur a casa perquè tingui cura de tu (no és un cangur d’aquells que salten, crec, tot i que seria més entretingut que aquelles personetes amb posat avorrit que veig als parcs al costat dels avis). Segurament hi ha més opcions, no moltes més. Però si les rellegeixo n’abstrec un axioma important: qualsevol de les opcions té un rerafons que em fa pensar i no poc! Miris com t’ho miris, en molts indrets d’aquest planeta, els vellets se senten sols i estan sols, i en el millor dels casos voltejats d’altres vellets sols i arrugadets, en règim d’internat.

Hi he estat pensant “en gran” i em temo que inexorablement, fada o humana també m’aniré fent gran. No sé com aniré evolucionant, però no em faré aquesta pregunta, de la mateixa manera que els humans no se la fan quan no són grans. Si se la fessin quan són joves, les expectatives no serien molt millors: qui em cuidarà si començo  tenir “goteres”? Uf! quina por, oi humans? Perquè res no està escrit i el guió l’haurem d’anar adaptant perquè amb l’edat, amics humans, a més d’arrugues tens molta més capacitat per adaptar-te a les situacions i saber-les manegar (i això us ho poden explicar molt bé tots aquells qui han fet de pagesos de la seva ànima sense descans). Us convido a que feu un tomb a la formulació i mai us deixeu de preguntar “¿què vull ser de gran?” perquè la resposta és la que us seguirà empenyent a seguir cultivant el terreny i apanyar les condicions que ho podran fer possible.

Voldré veure com vaig sumant anys, amb la disfressa d’humana cada vegada més arrugadeta i amb unes quantes més goteres (que amb el temps i encara que en tinguis cura també es van fent grans) i altres “medalles” de vida que hauré anat guanyant amb tot el temps i l’esforç que li estaré dedicant. Però hi aniré arribant com he anat arribant a cada etapa (si és que n’hi ha d’etapes!!), amb projectes i il·lusió i sobretot amb una motxil·la plena de vivències i sensacions que, com una vacuna, aniré treient en els moments de més feblesa perquè m’ajudin a continuar, sense horaris ni tantes empolainades! I llavors, tan se val el qui, l’on i el com.

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Qui em cuidarà quan sigui gran?

  1. Tomàs ha dit:

    La Fada Reflexiona!

    La veritat és que quasi sense voler hi he pensat algun cop. No ho vull pensar perquè és un pensament que no m’agrada tenir, però de vegades la ment té vida pròpia i et porta preguntes i situacions a la part conscient del cervell i vulgui o no, t’ho acabes demanant.

    De les opcions descrites prefereixo la 1. No voldria importunar ningú amb la meva vellesa. És clar que penses en la solitud, en el dolor, en les malalties…., és que el final és pitjor que l’inici, i mira que n’és de traumàtic aquest!

    • neus fajas ha dit:

      No hi pensis.. perquè t’imagines que ha d’haver dolor, solitud…? I si no? I si a més també hi ha grandesa? I pau? I no et fa tan mal l’esquena perquè ja no tindràs tantes obligacions? No ho sabeu amics humans, no ho sabeu perquè els qui us ho pregunteu encara no hi heu arribat! Penseu “en gran”, si? Pinteu el vostre final de color i segur que tindrà color. Què voldries ser de gran?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s