Crispeta-ció

Començo a tenir resultats del meu treball d’investigació pel qual em van enviar als planeta dels humans: una de les activitats que em resulta més gratificant és allò que en diuen “anar al cinema”. No sé si ho sabeu, però existeixen unes sales amb unes pantalles gegants que durant ben bé dues horetes emeten reportatges variats sobre històries que passen a grups no sempre extravagants de persones, de dibuixos, de monstres, de bruixots; en fi, de tot ésser que habiti en aquest planeta. Doncs a aquesta activitat se l’anomena “anar al cinema”, que també té una altra modalitat, la de “cinema a la fresca”, que significa que el reportatge s’emet en una sala sense sostre, perquè de fresca ja en passes de totes totes sigui en una sala tancada o a l’aire lliure (el fet de passar fred ja forma part d’aquesta activitat).

Però mica en mica n’he anat perdent l’interès perquè, amics, hi ha sales o indrets amb pantalles on ja no s’hi pot anar a veure res i ja ni en parlem de escoltar-hi res. A més de l’estèreo de tota la vida i el surround, fa un temps que s’ha imposat una nova modalitat, la del cruanch-srlup: de fons el so de la pel·lícula i en la capa superior un rossec de peces petites que els humans insisteixen a mastegar. Crispetes en diuen, que venen en contenidors d’un tamany sobredimensionat, tant com el soroll que fan quan ballen entre els queixals dels espectadors. I comenten que són massa cares! Quina barra! Haurien d’habilitar sales per als qui encara volem escoltar les pel·lícules en dolby surround, que fins i tot en estèreo ja ens conformaríem.

La meva última “anada al cinema” va ser una epopeia. Suposo que en faran també un reportatge sobre aquesta meva última vivència perquè he vist que ja n’han fet alguns de dones que són atacades pels nervis tot i que, en el meu cas, no sé com resultaria això que una fada perdi els estreps. Només us avanço que aquella tarda de diumenge, aquesta fada vostra no només va perdre la paciència i la tolerància, sino que va guanyar alguns enemics (sempre es guanya alguna cosa en moments de crisi). La pel·lícula encara no havia començat i estava, com sempre, molt atenta a la porta d’entrada i al recompte de contenidors de crispetes i de gots gegants plens de refrescs (com si no fes prou fred ja) pensant com en seria d’afortunada si cap ésser que no vingués exclusivament “con lo puesto” s’asseiés al meu costat. Siii! sola en tres metres de diàmetre. Van apagar els llums (que és un dels rituals per indicar que comença la pel·lícula) i ja sortien aquelles lletres blanques sobre el negre (que això ja ho té el gran Woody) que tot d’una m’agafa desprevinguda una parella de joves humans que empenyen els meus genolls perquè els deixi passar. Quina ràbia! Fins aquí, no és cap novetat que aquest món n’estigui ple de “em-deixes-passar” mentre ja han empenyat allò que els fa nosa per passar (sigui un genoll, un peu o la dignitat). Un cop acomodats i mentre sonava la meravellosa primera peça de la banda sonora (“Bistro Fada” de Stephane Wrembel), va i obren amb aquella alegria un petit tupper amb salsa barbacoa en la qual hi anaven sucant una mena de patates que estaven per llepar-se els dits, literalment parlant perquè això és el que feien entre xarrupada de refresc, el “cruanch” de la patata i la xuclada de dit. I a dos metres, també va començar la banda sonora alternativa amb el cronch de les crispetes (que és diferent del de les patates) de tota una pila de mandíbules en moviment.

I fins aquí la meva tolerància. En una revolada em vaig aixecar. No vaig perdre les formes perquè feia estona que m’havia petat la disfressa d’humana i per tant ja no en tenia cap de forma. Vaig interpel·lar aquella parella de desaprensius al·legant que era una manca de consideració al mestre director de la pel·lícula, que les pelis s’havien fet per mirar-les, no per menjar-les. Quina crispació!

I vaig marxar de la sala, i vaig ofegar la meva crispació en un contenidor ple de gelat, tan gran que quan me’l vaig acabar ja començava la sessió següent, en una altra sala. Sense crispetes, sense salsa barbacoa, sense empentes, i en surround.

Anuncis

Quant a neus fajas

La meva especialitat professional: sobretot la comunicació (Llicenciada en Filosofia i Lletres (UAB-1989) i Certificat d'Aptitud pedagògica). La meva especialitat extraprofessional: la família, els amics, els contes, la dansa i el gospel. La meva activitat: organitzar activitats de lleure a cost "0". La meva vida: plena, molt plena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Crispeta-ció

  1. Rafel Serra Fuster ha dit:

    No estic sol al planeta: hi ha algú més que no suporta les crispetes!

  2. Jaume ha dit:

    T’oblides, estimada fada, de la contaminació olfactiva. Les crispetes fan una olor forta que envaeix les narius sense avisar ni demanar permís.

    Tanmateix, jo sóc de la teoria de que hi ha pel·lícules de crispetes i d’altres on és una heretgia menjar aquesta o qualsevol altra golafreria. No cal dir que és evident que fer soroll amb les mandíbules no és el més adequat per a una peli d’en Woody Allen però entenc perfectament que en una pel·lícula d’acció dirigida a teenagers sobrehormonats les crispetes i derivats alimentaris entren dins la litúrgia de visionat pròpia d’aquests artefactes cinematogràfics.

    Apa, ens veiem al menjador. XDDD

    Lojaume

    • neus fajas ha dit:

      Lojaume!!! tens tota la raó… Sempre em refereixo a les pelis que jo vaig a veure, que no són de teenagers sobrehormonats…. sinó de fadetes trentaideuimésaneyra on la litúrgia no dicta crispetes.

  3. Tomàs ha dit:

    Aviat hauran de proporcionar auriculars perquè el soroll del “públic” és tant gran que priva de sentir el que es diu a la pantalla.

    Una altra solució és aixecar-se, anar a comprar de tot i tornar-te a seure procurant fer tant de soroll que molesti tothom. Total, ets una fada i no t’hagués passat res.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s