Feinejant… en equip

Les fades matinem molt per deixar endreçadet el món. Així, els humans quan es lleven ja poden desendreçar-lo. I esclar, no hi ha cap veu de fada-mare (que això ja ho tenen les mares sigui quina sigui la seva condició) que els vagi al darrera entonant com una toernada: “recull l’euro que t’ha caigut a terra”, “t’has deixat el sou al congelador (això en el millor dels casos)” i així successivament fins que se sent com la porta de carrer es tanca i res s’ha esmenat.

En fi, com us deia (que m’he tornat anar per les branques … i que ho tornaré a fer segurament abans no comenci el següent paràgraf), les fades som molt matineres i sortim a runrunejar (recordeu que és aquella modalitat semblant a córrer però d’una forma molt “nostra”). I és fosc, a l’hivern és fosc (heu de retenir aquest apunt per entendre la frase següent), de manera que el primer dia de la setmana ja em vaig topar amb una branca, la mateixa branca amb la que em toparia dimarts, dimecres i dijous (si hagués sortit), en el mateix ull.

Però va clarejant i a mesura que el sol s’enfila (ho fa molt ràpid, just el temps que voltejo el caminet de la muntanya que surt d’aprop del fadauet) veig com  es creuen en el meu camí els conillets de la cua platejada (el fadot insisteix que la cua és blanca… i què en sap ell de cues i de conillets?), faig carreres amb en dolbi (el gosset que vam adoptar) que no té dents, és vellet i va cansat i aquestes corredisses no li fan cap mena de gràcia ni de bé!

I quan arribo al fadauet (avui m’he entretingut una mca més perquè és dissabte) tot comença a bellugar-se: el diari em confirma que els humans, els més matiners i els que sempre fan tard, ja ho tenen tot com a can seixanta; el fadet em comunica que dilluns ha de presentar una proposta a gimnàstica de com fer una torre humana original; l’altre fadet vol estrenar una pilota de volei; i tots dos han de presentar un treball sobre la vida d’un artista, complet i acurat i la família hi ha de col·laborar (perquè els pares en sabem de tot, pensen molts mestres). Molta feina a fer i a practicar. Marxem cap a la platja….

A més d’un ull pirata (per aquelles branquetes mal-posades en el bosc), la torre humana que hem fet m’ha deixat l’esquena com un “s” sorda i el volei platja se m’ha endut la compostura i m’ha posat el canell com un globus (no sé de quin material l’han fet!). O sigui que no és que m’estigui fent gran però aquests esports de risc que els facin els que s’arrisquen (esportivament parlant) perquè dilluns aquesta fada vostra ha de tornar a la feina i no li quedaran forces ni per posar-ser la disfressa d’humana. I quina tarda de busseig entre llibres, imatges, resums i selecció d’informació (l’única que acaba al fons del mar bussejant és aquesta fada-mare perquè la resta de participants estan més cap a la lluna).

Treball en equip amb els fills, era això oi? Doncs qui encara no tingui mal d’esquena, algun canell adolorit de fer anar alguna joguina, alguna ferida de guerra, i sobretot algun ofec de tantes hores de busseig entre llibres i pantalles …. que dediqui una estoneta de la seva recta vida a pensar perquè segurament alguna cosa a la família no rutlla prou bé…

Publicat dins de Relats | 1 comentari

Mal-educats a la xarxa o en 3D?

(carta enviada als mitjans: 29 de gener 2013)

No em deixaran mai de sorprendre les reaccions d’algunes famílies davant d’”accidents” com l’informer a facebook i en culpen les noves tecnologies, com si fossin les responsables dels comportaments frívols i malintencionats dels seus jovenets, com si prohibint el seu ús solucionessin el veritable problema de fons. Qui té una base sòlida en valors com el respecte i la solidaritat en la vida en tres dimensions difícilment es comportarà com un bandarra a la xarxa. Les noves tecnologies (que de seguida ja són velles) no tenen vida pròpia ni en saben de manipular consciències, no fan millors ni pitjors les persones, perquè d’això ja se n’ocupa una bona EDUCACIÓ (i no els coneixements tecnològics). Tampoc és el cas que els nostres jovenets d’ara siguin més malcarats que abans, però ara les seves imprudències a la xarxa tenen un efecte que es multiplica exponencialment. I sigui com sigui aquests jovenets han d’aprendre a assumir les conseqüències de les seves accions i nosaltres, els pares, en això tenim molt a fer o hem deixat (molt) de fer!  Pensem-hi!

Publicat dins de Instantànies | 1 comentari

Sistema educatiu de pandereta

(carta enviada als mitjans i, de moment publicada a l’Ara, 23 de maig de 2012)

Estic preocupada. Molt.  Aquestes anades i vingudes amb els horaris,  que si jornada intensiva, que si matí o tarda. Mesures i recomanacions que el Departament d’Ensenyament suggereix establint uns mínims i deixa en mans dels consells escolars la decisió; una decisió en la que ni mestres ni pares tenim prou capacitat ni autoritat pedagògica per prendre-la. Els primers perquè  la proposta llançada pel departament els suposa una millora en l’horari tot i que tots sabem que les condicions laborals han empitjorat (no són immunes a les afectacions de la crisi que esquitxen a tots els qui encara tenim sort d’estar treballant perquè l’atur avui dia es viu com una epidèmia difícil de paliar ni amb cures intensives) i per tant no decideixen objectivament; i els segons perquè no en sabem prou. No en sé prou, però del què n’estic completament convençuda és que ningú sap com poden afectar totes aquestes mesures de ratios i d’horaris en la qualitat educativa dels nostres jovenets, però l’administració recomana i els centres acaten i, si no funciona, cap problema, la mesura es retracta. I en aquest camí d’assaig-error, els únics que no poden fer enrera són els nois i noies que ja no recuperen el que no ha sortit bé.  No tenim un sistema de qualitat ni tan sols ben embastat i cada reforma, cada  mesura que es pren, ni que es fonamenti en arguments referents a l’estalvi que dictamina aquesta crisi (o poders superiors), no fan més que posar en evidència que el fracàs escolar és la mala nota d’aquest sistema que tenim de pandereta. Només quan tinguem bons projectes educatius,  mestres que excel·leixin en la seva professió, pares que no sobreprotegeixen els seus fills i assumeixin les seves responsabilitats (que, esclar, és més difícil que apuntar amb el dit l’escola i l’administració i els polítics com a culpables de tots els mals), només llavors podrem parlar que estem fent un pas endavant per deixar la pandereta i fer que sonin els violins. Només llavors podrem parlar de mesures d’estalvi que no afectin l’educació dels nostres fills, mesures d’estalvi d’avui que no haguem de pagar a un preu molt elevat demà.

Publicat dins de Instantànies | 2 comentaris

El no conte de nadal

Després d’unes setmanes laboralment histèriques (tots es belluguen amunt i avall, amb cares desencaixades per la velocitat amb què volen resoldre temes, papers estressats de tant passar de mà en mà…), bústies plenes de missatges que ens interpel·len a ser feliços (missatges literals que prediquen “un bon nadal i una bona entrada d’any”, altres més simbòlics que premonitzen que segurament nevarà per les boletes de neu que cauen mentre uns ninots canten cançons), i sobretot abans d’unes setmanes familiarment surrealistes (per allò que han de fer veure que s’ho passen bé i que s’estimen els uns als altres, que no sempre és recíproc) aquesta fada vostra, que va aterrar encara no sé ben bé amb quina missió, vol dir a tots els amics humans que:

1) No cal que abans de festes els entorns laboral pregonitzin la fi del món perquè segurament encara no s’acabarà i segurament tot el que quedi sense fer, ningú no ho trobarà a faltar, per tant, no cal que us alarmeu en excés: la feina que esteu fent la seguiran considerant igual de bona o de dolenta encara que ara vulgueu fer veure que esteu molt implicats per deixar-ho tot arregladet.

2) Els missatges que es reben a les bústies donant indicacions clares que passem un bon nadal i una bona entrada d’any els he trasgiversat per convertir-los en un suggeriment de magnificar SEMPRE les bones estones que tots tenim encara que durin segons. I que els bons dies siguin perquè els sabem veure així!

3) I que per molt que hagueu de passar els dies amb aquesta família que no heu pogut escollir, penseu que a vegades fins i tot seguireu sent autèntics dient petites mentides o pintant-vos un somriure sobretot davant aquells personatges i situacions surrealistes que aporten una nova visió en aquesta vida monòtona que porten tants humans.

El fadauet, aquests dies tornarà a ser la rambleta (com sempre però una mica més) de les llums kitchts, un pessebre amb un pastor manc, un angelet que li falta l’ala, uns reis descolorits i un jugador de futbol que li passa la pilota a un vaquer alt i prim que fuma a qui ha caigut un bitllet del monopoly que està buscant un nan de color blau que han expulsat del seu planeta perquè un gat amb botes l’està buscant per apallissar-lo. I un arbre escanyolit vestit amb un collaret de perles de tots colors, mides i materials i guirnaldes horteres que amago a la nit i els fadets, per art de màgia, fan aparèixer cada matí!

I entre sorolls, mentre els humans canten afònics i s’estressen amb regals que mai seran prou, mentre les olles de caldo ja van fent xup xup, em recolliré en el nostre fadauet i seguirem jugant al monopoly, ens barallarem per parlar, se’n riuran que una fada-mare mamporregi nadales al teclat i que segueixi a trompicades (perquè a terra hi ha ninotets que s’han declarat la guerra) la tabla de ballet que es reprodueix en un dvd prehistòric.

I de totes les promeses i bons propòsits que NO faré, només en compliré un: no penso “sentar la cabeza” (que en castellà m’agrada més), encara que comenci a anar amb crosses.

I acabaré el raïm amb un somriure i me’l deixaré posat fins que us torni a NO enviar una tradicional felicitació de Nadal. Perquè malgrat tots els malgrats que passem i que passarem, no em puc imaginar una vida més privilegiada que els que sabem somriure.  

Gràcies a tots els que heu fet, feu i fareu (i encara no ho sabeu) que la meva vida de fada en aquest món d’humans sigui millor, cada dia!

Publicat dins de Relats | 3 comentaris

Crispeta-ció

Començo a tenir resultats del meu treball d’investigació pel qual em van enviar als planeta dels humans: una de les activitats que em resulta més gratificant és allò que en diuen “anar al cinema”. No sé si ho sabeu, però existeixen unes sales amb unes pantalles gegants que durant ben bé dues horetes emeten reportatges variats sobre històries que passen a grups no sempre extravagants de persones, de dibuixos, de monstres, de bruixots; en fi, de tot ésser que habiti en aquest planeta. Doncs a aquesta activitat se l’anomena “anar al cinema”, que també té una altra modalitat, la de “cinema a la fresca”, que significa que el reportatge s’emet en una sala sense sostre, perquè de fresca ja en passes de totes totes sigui en una sala tancada o a l’aire lliure (el fet de passar fred ja forma part d’aquesta activitat).

Però mica en mica n’he anat perdent l’interès perquè, amics, hi ha sales o indrets amb pantalles on ja no s’hi pot anar a veure res i ja ni en parlem de escoltar-hi res. A més de l’estèreo de tota la vida i el surround, fa un temps que s’ha imposat una nova modalitat, la del cruanch-srlup: de fons el so de la pel·lícula i en la capa superior un rossec de peces petites que els humans insisteixen a mastegar. Crispetes en diuen, que venen en contenidors d’un tamany sobredimensionat, tant com el soroll que fan quan ballen entre els queixals dels espectadors. I comenten que són massa cares! Quina barra! Haurien d’habilitar sales per als qui encara volem escoltar les pel·lícules en dolby surround, que fins i tot en estèreo ja ens conformaríem.

La meva última “anada al cinema” va ser una epopeia. Suposo que en faran també un reportatge sobre aquesta meva última vivència perquè he vist que ja n’han fet alguns de dones que són atacades pels nervis tot i que, en el meu cas, no sé com resultaria això que una fada perdi els estreps. Només us avanço que aquella tarda de diumenge, aquesta fada vostra no només va perdre la paciència i la tolerància, sino que va guanyar alguns enemics (sempre es guanya alguna cosa en moments de crisi). La pel·lícula encara no havia començat i estava, com sempre, molt atenta a la porta d’entrada i al recompte de contenidors de crispetes i de gots gegants plens de refrescs (com si no fes prou fred ja) pensant com en seria d’afortunada si cap ésser que no vingués exclusivament “con lo puesto” s’asseiés al meu costat. Siii! sola en tres metres de diàmetre. Van apagar els llums (que és un dels rituals per indicar que comença la pel·lícula) i ja sortien aquelles lletres blanques sobre el negre (que això ja ho té el gran Woody) que tot d’una m’agafa desprevinguda una parella de joves humans que empenyen els meus genolls perquè els deixi passar. Quina ràbia! Fins aquí, no és cap novetat que aquest món n’estigui ple de “em-deixes-passar” mentre ja han empenyat allò que els fa nosa per passar (sigui un genoll, un peu o la dignitat). Un cop acomodats i mentre sonava la meravellosa primera peça de la banda sonora (“Bistro Fada” de Stephane Wrembel), va i obren amb aquella alegria un petit tupper amb salsa barbacoa en la qual hi anaven sucant una mena de patates que estaven per llepar-se els dits, literalment parlant perquè això és el que feien entre xarrupada de refresc, el “cruanch” de la patata i la xuclada de dit. I a dos metres, també va començar la banda sonora alternativa amb el cronch de les crispetes (que és diferent del de les patates) de tota una pila de mandíbules en moviment.

I fins aquí la meva tolerància. En una revolada em vaig aixecar. No vaig perdre les formes perquè feia estona que m’havia petat la disfressa d’humana i per tant ja no en tenia cap de forma. Vaig interpel·lar aquella parella de desaprensius al·legant que era una manca de consideració al mestre director de la pel·lícula, que les pelis s’havien fet per mirar-les, no per menjar-les. Quina crispació!

I vaig marxar de la sala, i vaig ofegar la meva crispació en un contenidor ple de gelat, tan gran que quan me’l vaig acabar ja començava la sessió següent, en una altra sala. Sense crispetes, sense salsa barbacoa, sense empentes, i en surround.

Publicat dins de Relats | 5 comentaris

Fada not found

Aquesta fada vostra ha anat a descobrir de fons la vida de muntanya… lluny de soroll, de despertadors i de la resta de tecnologia. Tornarà segur perquè encara li queda molt per descobrir d’aquest planeta tan ple d’humans i sobretot perquè des del seu planeta ningú la reclama! Què haurà passat? Fins la tornada!!

Publicat dins de Relats | 1 comentari

Les petites coses en imatges!

Les petites coses i algunes dissonàncies que fan tan humà el fadauet (les princeses viuen en palauets i les fades en fadauets) i l’oficina on cada dia endreço paraules perquè tinguin sentit i pugui “comunicar”.

Petits detalls
Publicat dins de Relats | 1 comentari